Cerca de crítiques

Enquesta

Un Beethoven ple de llum

27/10/2020 |

 

Programa: Paul Lewis

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/un-beethoven-ple-de-llum-130686

Paul Lewis visita el Palau homenatjant Beethoven

La lenta represa de l’activitat cultural després dels mesos de confinament ha portat la continuació de la celebració de l’any Beethoven. Després de les Novenes dirigides per Dudamel i Grau, el pianista britànic Paul Lewis ha vingut al Palau de la Música per interpretar un programa dedicat exclusivament al geni de Bonn. Lewis, un habitual del Palau, és un músic cada vegada més consolidat, que es distingeix per unes interpretacions plenes de llum.

La tria del programa va permetre fer un tastet variat dels gèneres que Beethoven va conrear per al piano. Lewis va començar amb l’opus 77, l’única peça que porta el nom de Fantasi; va continuar amb la famosa sonata Clar de lluna, i, finalment, va interpretar una de les obres magnes del compositor, les Variacions Diabelli, op. 120.

La Fantasia op. 77 data de 1809 i Beethoven la va escriure per encàrrec del també compositor i editor Muzio Clementi. És una obra en un sol moviment que té una filiació directa amb les fantasies de Carl Philipp Emanuel Bach, l’obra del qual Beethoven coneixia amb profunditat.

El seu Beethoven emergeix amb un estil propi, diferent del que estem acostumats a sentir, més grandiloqüent i ampul·lós.

Paul Lewis és un pianista clàssic, en el sentit històric del terme. Les seves interpretacions es caracteritzen per un so lluminós, la transparència amb què executa les frases i l’ús més aviat moderat del pedal. Amb aquests tres elements, el seu Beethoven emergeix amb un estil propi, diferent del que estem acostumats a sentir, més grandiloqüent i ampul·lós. No direm que toca un Beethoven d’estil mozartià, però la rauxa romàntica té una dosi de mesura i, sobretot, sona amb una netedat i una transparència poc comunes.

Aquesta transparència es tradueix en un equilibri de so perfecte entre la mà dreta i l’esquerra, en què melodia i acompanyament sonen iguals en intensitat, com si es tractés de contrapunt, en comptes d’harmonia. Aquest efecte va esdevindre sorprenent en l’Adagio sostenuto de la sonata “Clar de lluna”, en què els tresets sonaven amb la mateixa intensitat que la melodia —tot a la mà dreta, val a dir-ho. Lewis no va fer cap concessió estilística ni rítmica, de manera que els tresets van sonar gairebé amb la precisió d’un rellotge, sense ni un ritardando, ni tan sols al final. És una opció original i vàlida, que Paul Lewis sap defensar i deixar convençuts els qui l’escolten.

Curiosament, el Presto agitato, que és infinitament més exigent que l’Adagio sostenuto, és un moviment que els pianistes sempre toquen amb “facilitat”, i que no es presta a tantes lectures diferents com l’altre. Lewis el va interpretar amb força i temperament, però sense perdre el control en cap moment.

El plat fort del concert arribava amb les Variacions Diabelli, la gran obra per a piano de Beethoven, escrita entre 1819 i 1823 per encàrrec de l’editor i compositor del tema original, Anton Diabelli. Beethoven al principi es va mostrar reticent a l’encàrrec adduint la nul·la consistència del tema de Diabelli, però finalment, bé per diners o per orgull de demostrar el que era capaç de fer amb un tema tan escarransit, Beethoven va escriure les 33 variacions que avui coneixem.

De la mateixa manera que les Variacions Goldberg, les Variacions Diabelli són un viatge pels racons més profunds de l’ànima, ja que són totes ben diferents i amb una personalitat pròpia marcada, però sense abandonar del tot l’aire de família que les vincula al tema original.

Paul Lewis aquí va donar-ho tot, el temperament, la passió i la rauxa, però fins i tot en les variacions més arravatades hi havia llum. Igual com en el “Clar de lluna”, no va fer cap concessió rítmica i fins i tot a la variació núm. 24, la Fughetta, no va fer ni un sol ritardando, i la melodia, en les seves superposicions, fluïa com un rierol que recordava les fugues del Clave ben temperat de Bach.

Com ja ha demostrat a bastament, Paul Lewis és un dels millors pianistes de l’actualitat, ja sigui en solitari, amb orquestra o com a liederista acompanyant. Ens hem de felicitar que l’any Beethoven s’hagi pogut reprendre de manera tan esplèndida, i que els artistes internacionals puguin arribar a casa nostra. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol