Cerca de crítiques

Enquesta

Desencantament distòpic

28/10/2020 |

 

Programa: 'Don Giovanni'

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1869383-desencantament-distopic.html

‘Don Giovanni’
Direcció d’escena: Christof Loy. Direcció musical: Josep Pons
Gran Teatre del Liceu, 24 d’octubre 

No deu ser el moment de qüesti­o­nar la idoneïtat, o no, del retorn de l’acti­vi­tat esce­ni­fi­cada al Liceu amb una repre­sen­tació del Don Gio­vanni (1787) de Mozart. Però que coin­cidís amb el pit­jor dia de la pandèmia, després de la pri­mera onada i amb horit­zons a curt ter­mini d’allò més fos­cos, hi va donar el seu moment kai­rològic. I és que Don Gio­vanni és mos­tra d’una civi­lit­zació que, en la seva cre­ació i estrena, estava en plena tran­sició. Estre­nada encara no tres anys després de la publi­cació del mani­fest Què és la Il·lus­tració? (1784), de Kant, i encara no dos anys abans de l’assalt a la Bas­ti­lla (1789), la segona entrega del binomi Mozart & Da Ponte mani­festa senyals inequívocs d’un moment històric anàleg al nos­tre. Moment no exempt de por. És la por que Mozart es va pro­po­sar fer viure a l’espec­ta­dor en l’obra amb una ober­tura terrífica, però espe­ci­al­ment amb l’escena final, en què l’estàtua del Coma­na­dor ve expres­sa­ment des del més enllà per empor­tar-se el pro­ta­go­nista per la seva vida immo­ral i desen­fre­nada.

Les res­tric­ci­ons horàries que s’han emprat com a jus­ti­fi­cació per reta­llar alguns números de tota una obra mes­tra han aca­bat de llançar més dis­to­pia a una opor­tu­ni­tat com era el fet de pos­si­bi­li­tar als espec­ta­dors viure el pri­mer final con­ce­but per Mozart i emprat en la mítica estrena de Praga del 29 d’octu­bre del 1787. Això és: sense el sex­tet final, car­re­gat de mora­li­tat super­fi­cial il·lus­trada. Perquè Mozart, tan­ma­teix, era cons­ci­ent de l’arri­bada d’un nou món, i no es va poder estar de recrear-se en els via­ranys de la sub­jec­ti­vi­tat i l’expressió en l’esmen­tada escena final com a pro­fe­cia de l’adve­ni­ment del roman­ti­cisme. Escena que, un cop vista en aquesta pro­ducció liceística, ha resu­mit força el con­junt des­en­can­tat del resul­tat final.

I això que sobre el paper hi havia bons noms, que no han aca­bat de reei­xir i s’han con­ta­giat d’aquest des­en­can­ta­ment distòpic. Miah Pers­son sem­blava que no encai­xava com a Donna Anna i a Véroni­que Gens (Donna Elvira) la vam admi­rar més per allò de “quien tuvo retuvo”. Sí que va bri­llar Leo­nor Boni­lla com a Zer­lina, a qui va sor­tir bro­dat, amb veu petita però molt musi­cal, el Vedrai, carino. Chris­top­her Malt­man va sig­nar un nota­ble pro­ta­go­nista, però va patir la rea­li­tat que qui feia de Lepo­re­llo era Luca Pisa­roni, que se’l va men­jar. Sense dis­po­sar de la veu fan­tas­magòrica que reque­reix el Coma­na­dor, Adam Palka va bri­llar, així com el tenor Ben Bliss (Don Otta­vio), amb una exqui­sida línia de cant, i el Masetto de Josep-Ramon Olivé, que, sense tenir l’ins­tru­ment vocal més ade­quat per a aquest rol, va demos­trar que és una figura de la qual sen­ti­rem a par­lar.

Josep Pons és qui va rega­lar els moments més interes­sants, si bé resulta evi­dent que les reta­lla­des de números no el van aju­dar a for­jar l’arqui­tec­tura musi­co­dramàtica del dramma gio­coso, però ens va dei­xar moments d’emoció com ara la musi­ca­li­tat del Là ci darem la mano i el Dalla sua pace, amb una intel·ligent elecció de temps lents. Amb res­pecte estilístic i trans­parència, es va impo­sar per damunt d’una posada en escena estàtica i mar­cada per un atrezzo en què es va vore­jar, en oca­si­ons, el ridícul, com en l’escena del sopar. I és que quan des­en­can­ta­ment i dis­to­pia es donen la mà, tot és pos­si­ble.

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt/Avui