Cerca de crítiques

Enquesta

Reciclatge, esquematisme i voluntat

L'Òpera de Sabadell fa sonar la flauta seguint els protocols exigits per la pandèmia en la distribuc

24/10/2020 |

 

Programa: Mozart: La flauta màgica

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell

Mozart: La flauta màgica

Marc Sala (Tamino). Serena Saenz (Pamina). Carles Pachón (Papageno). Sara Blanch (Reina de la Nit). Jeroboam Tejera (Sarastro). Carles Ortiz (Monostatos). Eugènia Montenegro, Anna Tobella i Marta Valero (1a, 2a i 3a dama). Laura Brasó, Mar Esteve i Cecilia Ferraioli (3 genis). Co AAOS. OSV. Daniel M. Gil de Tejada, director. Pau Monterde, director d’escena.

21-10-20. Teatre de La Faràndula de Sabadell.

 

L’estrena de la temporada de l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell va comptar amb prop de mitja entrada, repartida segons les prescripcions de la pandèmia en una setmana operísticament activa. Unes prescripcions, per cert, que van condensar els aplaudiments finals i van reduir a 10 minuts l’entreacte i el nombre d’instrumentistes al fossat. Ho evidenciava el so de conjunt de l’OSV, poc dens (particularment a la corda) però globalment satisfactori i ben concertat. Sota la direcció de Gil de Tejada i tempi àgils, no va tapar les veus i va dotar de tremp l’obertura i de teatralitat la sessió.  

Quelcom que va beneficiar al Tamino de Marc Sala, una mica tou escènicament (poc creïble amb la flauta a la mà), però amb un registre central bonic, musicalitat i domini de les mitges veus en un fraseig estudiat i refinat, que compensa amb escreix un volum just, d’agut estret i una emissió, a vegades, nasal. Al seu costat, la Pamina de Serena Saenz va confirmar com un nom a seguir: registre agut polit, timbre de lírica pura i amorosiment indispensable en el fraseig que, més enllà de les àries i duos molt ben cantats, també va convèncer en el quartet amb les tres genis “Bald prangt, den. Morgen”.

El contrapunt humorístic, natural i motriu de l’acció el va servir Carles Pachón amb un Papageno vocalment òptim i amb domini escènic a plaer; mentre que Sara Blanch va superar els esculls extrems de la tessitura amb seguretat i sense exhibicionisme, confegint variabilitat emocional les dues àries, tot i uns recitatius amb menys caràcter. Com el cor, la resta del repartiment es va moure entre la correcció i la discreció, malgrat una dicció alemanya perfectible en uns alguns casos i alguna veu canorament molt discutible.  

La proposta escènica reciclava bona part de les idees servides fa set temporades pel mateix tàndem, Pau Monterde i Miquel Gorriz, amb algunes solucions oportunes en el moviment del cor (formació en triangle a “Isis und Osiris”). A destacar també, el toc creatiu en el vestuari i maquillatge (3 genis, Monostatos i sequaços) i la correlació de colors: el blanc pel món de la raó i el coneixement vinculats a Sarastro, els sacerdots i Pamina; el negre per a Monostatos i els seus sequaços; i el blau per a la Reina de la Nit i les Tres dames.

En conjunt la producció és digna i planera en un escenari molt despullat i amb l’ atrezzo indispensable per mantenir les distàncies, per agilitzar els abundants canvis d’escena i per facilitar el muntatge durant la gira catalana. De funcions com aquestes se’n llegeix el credo i la necessitat: la majoria de les veus dels rols principals han sorgit d’aquesta cantera que és l’AAOS. Són un reflex del treball esforçat i la voluntat que justifica la Fundació Òpera Catalunya com aval d’un projecte que és identitat, entitat i autenticitat de país. Sobretot, perquè a Sabadell sempre han dut tatuada la política del “Km 0” de la cultura, tan defensada i vanagloriada hipòcritament durant els últims mesos per alguns sectors del nostre “mundillo” musical.                        

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell