23/10/2020 |
Programa: Quartet Calders
Lloc i dia: Teatre Principal de Sabadell
https://www.diaridesabadell.com/2020/10/19/tres-mainstreams-per-a-quatre-cordes-al-principal/
Joventuts Musicals de Sabadell va inaugurar una temporada que sobre el paper es preveu prou suggeridora i amb propostes de qualitat, però també incerta a causa de la pandèmia. Amb la presència del regidor de Cultura i de l’alcaldessa, el concert presentava el Quartet Calders i també homenatjava Eulàlia Valldaura, traspassada la primavera passada i molt vinculada a l’entitat.
El repertori, presentat pel violoncel·lista Miquel Felip, incloïa tres obres de compositors mainstream del gènere, tal com ho defineix enginyosament el musicòleg Gabriel Menéndez Torrellas en un llibre sobre la història del quartet de corda molt recomanable publicat fa un any. És a dir, compositors que van escriure’n amb regularitat llegant un corpus destacat i modern. Per tant, un repertori exigent i adequat com a baròmetre de les mancances i les qualitats del conjunt sabadellenc.
D’una banda, el Quartet Opus 54 número 2 de Haydn va sonar curt d’expressivitat i mancat de depuració tímbrica –particularment, al registre agut– i remolcat per la segona violinista, Lia Manchón. Al llarg de la sessió, ella va liderar el joc de mirades i va marcar les entrades i respiracions del grup. Ho facilitava la textura de quartet “brillant” amb què l’obra privilegia el primer violí amb lluïts solos com els que va defensar Júlia Álvaro al segon moviment, tot i un so petit. El Quartet Opus 18 núm. 1 de Beethoven de la segona part va seguir unes traces semblants, amb un adagio massa dispers en tempo i pendent de sostenir la tensió melòdica, però globalment més polit i amb més eficàcia en el caràcter conversacional, l’agilitat i la lleugeresa dels dos darrers moviments.
D’altra banda, entre les potencialitats i amb un canvi de posició entre les violinistes, el Quartet núm. 7 de Xostakòvitx va convèncer per la intensitat i motricitat rítmica, els contrastos i relleus definits, així com per una sonoritat més plena. En va sobresortir el macabre tercer moviment: per idees, per caràcter i per la claredat en la construcció fugada i en els obstinats rítmics, síncopes i contratemps d’una pàgina angoixant i tensa de qui se sent prop de l’abisme.
Amb una lentitud més arrossegada que fluida, els Calders van bisar el primer contrapunt de l’Art de la fuga de Bach. D’aquesta manera es tancava una actuació significativa per calibrar-ne les aptituds, com no pot ser d’altra manera en un conjunt jove i que s’està forjant la seva personalitat. Cicles de concerts com aquest són un aparador i espai necessari per a la seva progressió artística i professional.