23/10/2020 |
Programa: Paul Lewis
Lloc i dia: Palau de la Música Catalana
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1867863-dels-de-veritat.html
Per aquelles coses que té la vida, l’autor de l’article va tornar al Palau de la Música mesos després d’haver-hi escoltat una Novena de Beethoven en què l’adjectiu “històrica” és encara insuficient per posar nom a allò viscut. Vuit mesos després, tots hem tingut temps per adonar-nos com els somnis utòpics del compositor de Bonn, expressats en boca de Schiller amb allò de l’“Abraceu-vos, homes ara!”, segueixen erigint-se com una exigència ja no espiritual, sinó de supervivència col·lectiva. I més enmig d’una pandèmia. Per això retornar a l’edifici modernista i veure l’esfinx de Beethoven en un dels costats de l’escenari mentre es podia escoltar el brillant i savi pianista de Liverpool Paul Lewis (1972) no va ser un concert més de la temporada.
Lewis va començar amb una de les poques mostres beethovenianes del gènere de la fantasia (Opus 77), en què ens va introduir, junt a la celebèrrima Sonata “clar de lluna”, a l’univers sonor del komponist (compositor) de qui era considerat, a principis del segle XIX, el més gran virtuós de piano de la ciutat de Viena. La profunda experiència de transformació interior viscuda amb l’assumpció de la seva condició de malalt hipoacústic, i expressat al Testament de Heiligenstadt, el portarien a una nova condició per passar a ser un tondichter o poeta dels sons. Un poeta que ens va llegar catedrals de l’ànima i per a l’ànima com les Variacions Diabelli, que a les mans de Lewis ens van portar ja no només a la constatació d’un savi, plenament immers a la tradició vienesa amb el seu mestre Alfred Brendel, sinó d’un intèrpret incisiu, viu i provocador d’experiències als oients. I és que Lewis no és un pianista, és un artista dels que necessitem. Dels de veritat.