Cerca de crítiques

Enquesta

Un cant a la vida en temps convulsos

30/9/2020 |

 

Programa: OSV

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/un-cant-a-la-vida-en-temps-convulsos-123916

L’OSV arrenca temporada amb el Carmina Burana.

El primer concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica del Vallès al Palau de la Música ens ha portat una peça tan espectacular com poc interpretada a casa nostra: els Carmina Burana de Carl Orff, una obra escrita al segle xx sobre textos i cants del segle xiii. Sempre és un goig poder sentir sencera una peça de la qual només s’ha popularitzat el cor inicial, O Fortuna.

L’orquestra que Orff va disposar per als Carmina Burana és extensíssima, i en canvi, potser per causa del distanciament obligat en aquesta època de pandèmia, l’Orquestra del Vallès només va fer sortir les seccions de vent i percussió, i també dos pianos. El cor, que era el Cor Jove de l’Orfeó Català, va cantar situat entre la part posterior de l’escenari i les graderies de l’orgue, tots els cantaires amb mascareta i ben distanciats entre si, sota la direcció de Xavier Puig.

Carl Orff era un estudiós de la música antiga que va trobar la fama i el reconeixement amb la cantata Carmina Burana, composta el 1936 a partir d’una col·lecció de textos medievals provinents de l’abadia bavaresa de Beuern. Es tracta de textos profans en llatí i en alemany que versen sobre aspectes de la vida mundana i que fan al·lusió a algunes figures mitològiques com Venus o Hècuba.

L’execució per part de l’Orquestra Simfònica del Vallès va ser prou reeixida, malgrat no comptar amb tots els músics que l’obra requereix. Va anar de l’espectacularitat del cor inicial O Fortuna fins a les parts més líriques del cor i dels solistes transmetent l’alegria inherent a la peça, que és un cant a la vida i al gaudi del moment. Lluny de l’espiritualitat d’una cantata religiosa, els Carmina Burana ens recorden a cada vers que cal aprofitar el moment present, ja que la roda de la fortuna és impredictible i ens ho pot arrabassar tot d’un dia per l’altre.

Els tres solistes vocals van ser la soprano Alicia Amo, el tenor Beñat Egiarte i el baríton Toni Marsol. Marsol va fer una petita dramatització del seu paper, gairebé com un Don Giovanni operístic, en què feia palès la necessitat de gaudir dels plaers del món sensible. Marsol és un cantant amb un fraseig molt acurat i amb una veu potent, tot i que la projecció no acaba de ser òptima i en el registre agut falten harmònics. Alicia Amo, en canvi, va sortir airosa del complicat paper de la soprano, que té uns aguts d’extrema dificultat. La veu d’Amo és petita, però està molt ben projectada i és homogènia, cosa que li permet traçar una línia vocal uniforme, com un fil de seda que no es trenca. Qui no va poder estar a l’altura de l’exigència del paper va ser el tenor Beñat Egiarte, amb una curta però dificilíssima intervenció, que tota l’estona es mou en una tessitura endimoniadament aguda.

La música sensual i excitada de Carl Orff va tenir un contrapunt més espiritual en el programa, que va venir amb la peça que precedia els Carmina Burana. Va ser O Nata Lux, una obra de l’americà Morten Lauridsen per a cor a cappella, la calma que va precedir la tempesta orffiana.

Un cop més, ens felicitem de la tria del programa, especialment perquè Carmina Burana no és una obra popular com es podria pensar, sinó una peça molt complexa que és un cant a la vida, a la llibertat i a l’alegria. Orff va saber traduir perfectament l’esperit profà dels cants medievals al llenguatge musical del segle xx en forma d’una cantata dotada de gran originalitat. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol