Cerca de crítiques

Enquesta

‘Lux Feminae' o posar llum a la música

10/8/2020 |

 

Programa: Arianna Saval

Lloc i dia:Monestir de Pedralbes

https://www.nuvol.com/musica/classica/lux-feminae-o-posar-llum-a-la-musica-116661

Arianna Savall posa música a la pandèmia a Pedralbes.

«O quam mirabilis est inspiratio, /que hominem sic suscitavit!» foren dels primers versos del concert d’Hirundo Maris al Monestir de Santa Maria de Pedralbes. Vespre d’un primer dijous d’agost a un dels claustres d’estil gòtic més emblemàtics del territori, que pot gaudir encara del vel silenciós que cobreix les zones no massificades i allunyades del centre de Barcelona; primícia de cap de setmana llarg i potser també de vacances, final aparent d’una pandèmia mundial i a l’aguait neguitós per, qui sap quan, un possible rebrot imminent, la música d’aquest quartet atípic tenyia tot l’ambient per suscitar al públic que es trobava immers en una d’aquesta mena de meravelles que passen poc sovint. La mateixa Arianna Savall, en acabar el primer tema del repertori, «O quam mirabilis» de Hildegard von Bingen, ho corroborà donant la benvinguda amb un «aquesta trobada, en aquests temps, és gairebé un miracle».

Però el miracle no només és en el fet de la realització de certs esdeveniments culturals, de més petita envergadura i menys mitjans econòmics que les grans programacions estivals ja consolidada, sinó també la celebració mateixa de la vida que el grup oferia a través de la cuidada i meticulosa elecció de peces concretes. De cants gregorians a jotas, passant per cançons populars catalanes i poemes musicats, Hirundo Maris —format per, a part de la soprano i arpista, el contra-baixista Miquel Àngel Cordero, el percussionista i el tenor Petter Udland Johansen— traçava un recorregut musical de gairebé més de mil anys d’història amb la força de les obres que brillen per si soles. D’aquí, segurament, aquesta «Lux Feminae», que no deixa de ser recordatori d’aquella vella lliçó protestant de «Post Tenebras, Lux». Amb, però, una coordenada inaudible: la del gènere.

L’abadessa mística Hildegard encetava el repertori, seguida de tota una sèrie de dames d’honor de les lletres medievals, les trobairitz Azalais de Porcairagues i Comtessa del Dia. O, per altra banda, també eren personatges femenins els qui protagonitzaven la poesia de Papasseit o les veus de cançons populars anònimes. Així, el programa subratllava que la creació femenina té i ha tingut tots els «ets i uts» de l’hegemònica masculina. I encara més, que les seves veus eren en majúscula, veus potents que han sigut capaces de sucumbir no només l’embat del temps, sinó també l’oblit intrínsec que ha tingut un gènere atribuït a un sexe atribuït a unes capacitats limitades i a uns rols determinats. Però ‘Lux Feminae’ no tracta de fer una programació femenina i que aquest element sigui causa legitimadora de qualsevol decisió. Els protagonistes d’aquest «vespre musical» són artistes i prou; les seves veus són poderoses per se, no els cal el flac favor de certes tendències feministes de discriminar positivament, encara que sigui amb la més bona voluntat i l’objectiu més noble, perquè les seves obres pertanyen a un únic camp: el de la creació artística. La «a» dels seus noms es deu, únicament, a la «a» d’art.

I si bé és cert que no es pot obviar que la seva tasca de poetes, compositores o rapsodes fou triplement complicada i sistemàticament condemnada al silenci pel simple fet d’haver nascut i haver-se desenvolupat en societats de tall patriarcal, tampoc no es tracta d’omplir catàlegs amb llistes i noms «de dones» només perquè «són dones» i relegar la valoració qualitativa de les seves obres en un pla secundari i menys important. Escriure i composar era exclusiu de les esferes masculines, aquesta constatació és evident i irrefutable. Però Hirundo Mundis no va pecar de sobrevaloració o decisió taxativa d’artistes només per la seva condició de gènere, com si aquest fet ja els atorgués una llicència suficientment vàlida. Les melodies —en la major part dels casos, monòdiques— que Arianna Savall entonava recobraven la presència absolutament poderosa d’aquelles veus que s’han aproximat, ja sigui des del missatge o la música, a l’indicible. Que han intentat dir el que només pot ser albirat, el que pertany fora del seu regne. Que han intentat sucumbir les dimensions de l’home i erigir-se, en tota la seva limitació castradora que hi ha en ell, cap al que hi ha més enllà. Com la mateixa Hildegard afirma a un Epistolarium, l’art té una funció activa en la història de la humanitat: «és una pràctica mediadora a través de la qual l’ésser humà fa present la divinitat», allò que el travessa, que el supera. «L’ànima és simfònica, i el cant que l’ésser entona amb ella és un eco de l’harmonia celeste», afegeix. El vòrtex en què et situen els cent vint minuts que durava el concert d’Hirundo Mundis ens ho recordava d’una forma fugissera però fulgurant i duradora.  

Ivet Zwatrzko i Pou
Núvol