Cerca de crítiques

Enquesta

Bach i Mendelssohn dialoguen al jardí

22/7/2020 |

 

Programa: Elionor Martínez i els músics del Gran Teatre del Liceu

Lloc i dia:Recinte Modernista de Sant Pau

Emocionant clausura del Bachcelona amb talent de casa

En el marc restringit de concerts durant la fase de represa de l’activitat cultural després de la pandèmia, aquest juliol s’està fent el que s’anomena Festival Cruïlla XXS. Sota aquest paraigua, hem pogut gaudir de dos concerts del cicle Bachcelona. El segon, en col·laboració amb el Liceu, va comptar amb vuit músics de corda de l’orquestra, i la soprano Elionor Martínez, guanyadora de la Beca Bach-Fundación Salvat. En els bonics jardins del Recinte Modernista de Sant Pau, ens van oferir un programa que alternava dos compositors amb un gran lligam: Bach i el seu descobridor, Felix Mendelssohn.

Bachcelona
El concert s’estructurava en dues parts diferenciades. A la primera vam sentir el cèlebre Octet en Mi bemoll Major, op. 20, de Mendelssohn, interpretat pels primers faristols de la corda de l’orquestra del Liceu. És una peça d’una joventut, però ja plena de maduresa, que el compositor va escriure amb només setze anys. Els músics del Liceu van demostrar un nivell tècnic molt notable i un gran sentit d’unitat en una obra que per la seva distribució, està al llindar entre la cambra i la música simfònica.

El primer moviment, un Allegro moderato ma con fuoco, va ser el més reeixit de tots, els músics van exhibir un so potent i a la corda, i una afinació més que correcta. Van tocar amb tremp i energia, i molt ben compenetrats. A l’Andante, però, li va faltar un punt d’intensitat, i a l’Scherzo, un punt de velocitat. En canvi, en el Presto final van recuperar el tremp del principi i l’Octet va acabar amb la mateixa energia inicial amb què havien començat.

Malgrat ser un concert microfonat, atès que era a l’aire lliure, de seguida ens vam oblidar de la tecnologia i ens vam endinsar en la música. Això va afectar tant la part instrumental com la part vocal, en què vam tenir el privilegi de sentir una de les millors veus del panorama català actual: la soprano Elionor Martínez, que es va encarar amb àries de gran dificultat i bellesa, de Bach i Mendelssohn.

Amb una aparença de dama de les camèlies, Elionor Martínez va començar amb una ària d’una cantata que Mendelssohn va escriure sota la influència de Bach, Er kennt die rechten Freudenstunden, una obra escrita el 1829, el mateix any que el compositor va dirigir la Passió segons Sant Mateu a Berlín, la primera vegada que s’interpretava fora de Leipzig.

Més enllà d’una veu cristal·lina i preciosa, Martínez canta amb una gran delicadesa i enfila les frases amb legato, cosa que li permet donar naturalitat i fluïdesa a les peces. La veu és homogènia i no té problemes per abordar el registre greu ni l’agut. L’emissió és perfecta i el fraseig, immaculat. Escoltar-la és una delícia, la seva línia vocal, pura, exquisida i plena de senzillesa, generen placidesa i quietud en els oïdors.

Després de Mendelssohn vam poder sentir la primera peça de Bach del programa: l’ària Heil und Segen, de la cantata Déu, et lloem en el silenci de Sió, BWV 120, en què Elionor Martínez va continuar delectant-nos amb la seva puresa estilística. En aquesta peça vam poder copsar una netedat absoluta en l’emissió de les notes ornamentals, que aportava encara més claredat al seu estil elegant. Novament de Mendelssohn, vam poder sentir l’ària Jerusalem, pertanyent a l’oratori Paulus. Es tracta d’una peça sense grans aguts, però plena de notes llargues i sostingudes, que Martínez va realitzar gràcies a una bona capacitat respiratòria i a una emissió controlada i perfecta. Les frases eren un continu en què semblava que mai no li calia respirar.

El concert es va cloure amb l’arranjament que Mendelssohn va fer de l’ària més famosa de la Passió segons Sant Mateu, l’Erbarme dich, que Bach va escriure per a tessitura de contratenor i que Mendelssohn va adaptar per a soprano per a la reestrena de l’obra el 1829. En aquesta peça el violí té un paper molt destacat, i el concertino de l’orquestra del Liceu va tocar amb una afinació fantàstica, que va servir per acompanyar la veu lírica i delicada d’Elionor Martínez.

No és exagerat comparar-la amb la gran Barbara Bonney, i és que totes dues són sopranos amb un estil marcat per la puresa més exquisida que es tradueix en una senzillesa amarada de bellesa que deixa l’oïdor extasiat. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol