Cerca de crítiques

Enquesta

Tebiesa

26/2/2020 |

 

Programa: 'La clemenza di Tito'

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

'La clemenza di Tito' torna al Liceu amb David McVicar

Hi ha algunes òperes, com La clemenza di Tito, que necessiten quelcom més que una interpretació polida per posar de manifest els seus tresors i, sobretot, la força dramàtica que amaguen els seus pentagrames. Títol maltractat per la història, situat cronològicament entre dos monuments com el Requiem i La flauta màgica el darrer any de vida de Mozart, La clemenza di Tito va néixer amb diversos handicaps. El primer, pertànyer a un gènere com l’opera seria, ja demodé en el moment de la seva composició i partint d’un llibret de Metastasio amb més de cinquanta anys d’antiguitat. I, a més, correspondre a un encàrrec, escrit a tota velocitat – el gruix de la partitura entre el 15 i el 28 d’agost de 1791- per commemorar la coronació de Leopold II com a Rei de Bohèmia. Tot i aquestes condicions, i com afirma Robbins Landon, La clemenza di Tito conté, si més no, una hora de la millor música escrita per Mozart, característica que li atorga a l’obra, per si mateixa, el do de l’eternitat.

Ara bé, per posar de manifest aquests tresors ocults és indispensable, per sobre de tot, un director d’orquestra imaginatiu, que sàpiga aprofundir en els matisos subtilíssims que Mozart introdueix a través de l’orquestració i els solos instrumentals. Un director que, a més de trobar l’equilibri sonor, sàpiga aportar dinamisme i sobretot pathos a una obra que transita per la introversió psicològica. En definitiva, cal prendre’s aquesta partitura com una qüestió de vida o mort o deixar-la estar.

Philippe Auguin ha fet una carrera sòlida i cosmopolita, els darrers anys centrada en l’Òpera de Washington. Un director que sap el que es fa, que domina el fossat i el que es cou a l’orquestra. Però la seva va ser una lectura tan asèptica com distant, amb poca varietat de tempi i d’afetti. Va extreure un so bonic i arrodonit d’una Orquestra del Gran teatre del Liceu que continua en evident progressió, amb intervencions solistes molt destacades en els obligats de clarinet i corno di bassetto. Però en una obra com La clemenza di Tito, amb això no n’hi ha prou i una certa atonia expressiva i dramàtica es va anar apoderant, progressivament, de la representació fins a desembocar en el tedi.

Una atonia paral·lela a la de la producció de David McVicar, que es va estrenar al Festival d’Aix-en-Provence i que ara ha arribat al Liceu. Poques, molt poques idees teatrals perdudes en una estructura escènica monumental. Si la producció original, que comptava amb Gregory Kunde y Sarah Connolly com a caps de cartell i Sir Colin Davis al fossat, mantenia la tensió de l’estrena i comptava amb veus de gran nivell, en la reposició de Marie Lambert pel Liceu, aquesta tensió s’ha perdut en algun punt dels Pirineus.

Tot i això, les veus, sense ser extraordinàries, van defensar amb dignitat els seus papers, alguns d’ells de dificultat màxima. L’emperador romà, Tito, va ser interpretat, en la primera funció, pel tenor italià Paolo Fanale. Si la veu de Fanale té un color que podem associar a Don Ottavio o a Ferrando, el rol de Tito requereix un volum i un desplegament expressiu diferent. El fraseig no és gaire imaginatiu, però cal dir que no cau en vulgaritats i que no va mostrar estretors vocals en un paper de gran exigència, més enllà d’unes agilitats pesants i poc fluïdes.

La Vitelia de Myrtò Papatanasiu va anar de menys a més. Al primer acte es van percebre desigualtats tímbriques, amb alguns sons aspres i un pèl descontrolats, però va culminar la seva participació amb una notable interpretació de l’enrevessada i genial Non piú di fiori.

Stéphanie d’Oustrac va ser l’element més destacat del repartiment. Una veu de mezzo lírica arrodonida, acolorida i ben projectada. Línia de cant expressiva i elegant. Va destacar en el duo inicial amb Vitelia així com en el gran monòleg del Finale Primo, després d’un Parto, parto que, sense ser excepcional, va esdevenir un dels millors moments de la representació.

Esment especial per l’Annio de Lídia Vinyes-Curtis, que continua progressant adequadament sobre l’escenari del Liceu, assumint cada vegada papers de major envergadura. El seu Annio va estar cantat amb una línia impecable. L’instrument no és de gran volum però es projecta de manera suficient. Matthieu Lécroart va lluir un bonic timbre i mitjans més que suficients per a un Publio distingit i correcte el Lentulo de David Greeves. El Cor del Gran Teatre del Liceu va mostrar, en els dos finals, un so empastat però poc volum. 

Antoni Colomer
Núvol