Cerca de crítiques

Enquesta

El Beethoven més revolucionari i romàntic

23/2/2020 |

 

Programa: Sir John Eliot Gardiner i l'Orquestra Revolucionària i Romàntica

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

Sir John Eliot Gardiner enlluerna el Palau de la Música

Probablement, els concerts que més hauran marcat l’any Beethoven són els que va fer Sir John Eliot Gardiner amb l’Orchestre Révolutionnaire et Romantique, en què en menys d’una setmana vam poder sentir les nou simfonies de Beethoven dins la temporada de Palau 100. Gardiner és sempre un valor segur, un músic fabulós i treballador infatigable, i al capdavant la seva orquestra amb instruments de principi del xix, va executar un Beethoven impetuós, abrandat, revolucionari i romàntic. Van ser cinc concerts amb totes les entrades venudes per a un esdeveniment incommensurable que només un nom dels grans podia dur a terme.

El primer concert va ser el més especial i atípic, ja que a part de la primera simfonia, la menys coneguda i interpretada, hi havia altres peces força menystingudes de Beethoven: l’obertura i el final del ballet Les criatures de Prometeu, l’ària de concert Ah perfido, l’obertura Leonore op. 138 i l’ària “Komm, Hoffnung, lass den letzten Stern”, que no forma part de la segona versió de Fidelio ­–la definitiva–, sinó de la primera, anomenada Leonore, de 1806. En els quatre concerts següents Gardiner va dirigir dues simfonies en cadascun.

El mestre britànic, a banda de l’orquestra, va comptar amb quatre solistes de gran qualitat. La soprano Lucy Crowe va ser l’única que va actuar el primer i el darrer dia. El seu lluïment més gran va ser precisament el primer, en què va ser l’encarregada de cantar dues àries de gran dificultat –com tota la música vocal del compositor de Bonn. És una soprano de veu bonica i amb greus generosos, però la projecció no és del tot òptima i li surt un punt d’aire en l’emissió de la veu. Això no va enterbolir gaire gens una interpretació delicada i acurada de l’ària “Ah perfido”. Però on se li van veure els límits va ser en l’ària de Leonore. Crowe és una soprano lírica, i Leonore requereix una soprano dramàtica amb una gran resistència, ja que es tracta d’un paper de caire wagnerià. Crowe, malgrat la seva bona disposició, no va poder capejar una ària de tanta envergadura.

L’Orchestre Révolutionnaire et Romantique és una formació que Gardiner va crear el 1989 per a la interpretació de la música de la primera meitat del segle xix, de l’època revolucionària i romàntica, qualificatius que defineixen Beethoven a la perfecció. Els instruments són d’imitació de l’època, per tant, el so resultant no és el so brillant d’una orquestra amb instruments moderns, sinó que queda més pla, amb menys harmònics. Tanmateix, el ritme àgil i ràpid que Gardiner va infondre en cadascuna de les simfonies feia ressaltar positivament aquell so més fosc i auster, el so dels instruments de què Beethoven disposava a la seva època, entre 1800 i 1824, la franja d’anys en què va compondre les seves nou simfonies. Si bé la corda va produir un resultat excel·lent, no es pot dir el mateix de la secció de vent. Sabem que els instruments de vent metall antics són tècnicament molt difícils de tocar, ja que no tenen pistons i els músics han de fer totes les notes amb els llavis, i precisament aquesta dificultat va produir alguns errors en diversos passatges de les simfonies.

Ara bé, gràcies a la direcció enèrgica i vital de John Eliot Gardiner, l’orquestra va sonar amb valentia i precisió, amb ritmes àgils, amb tremp, decisió, foc i passió. Exactament com ho volia Beethoven, i amb els seus mateixos instruments. Gardiner va anar des de la primera simfonia, escrita el 1800, de caràcter més clàssic, fins a la novena, colossal en dimensions, escrita el 1824, en un esclat de força, d’alegria i de passió. Va ser un viatge a través del geni de Beethoven amb la millor de les interpretacions possibles, perquè és la més fidel a l’esperit original. Malgrat algunes irregularitats, sens dubte el vigor i l’energia del Beethoven de Gardiner romandran en la nostra memòria durant molt de temps.

El mestre Gardiner es veia satisfet en acabar cada simfonia, tot fent un petit gest d’alçar el polze davant del concertino. Al final de cada concert s’adreçava al públic amb la pregunta retòrica de si l’endemà tornaríem a ser-hi. De fet, Gardiner estava tan eufòric que en el primer concert li va saltar la batuta pels aires i li’n van haver de portar una altra a mig concert.

El tercer dia, en què van interpretar la quarta i la cinquena, es va notar un canvi important entre les dues, ja que si bé la quarta va quedar més discreta, a la cinquena Gardiner va donar-ho tot i l’orquestra va sonar amb molta més força i potència, amb tot el vigor revolucionari per interpretar l’anomenada simfonia del destí. En totes les simfonies cal destacar els moviments indicats com a Allegro con brio, ja que Gardiner es va encarregar de fer notar clarament el brio que volia Beethoven.

El darrer dia el de la novena, va reaparèixer la soprano Lucy Crowe, al costat de Jess Dandy, Ed Lyon i Tareq Nazmi, amb el Cor Monteverdi i el Cor de Cambra del Palau, per interpretar tots plegats una novena d’antologia. L’Adagio molto cantabile, amb una orquestra amb instruments moderns hauria sonat més brillant i rodó, però Gardiner va donar el lirisme i la intensitat necessaris per combinar corda i vent en una melodia delicada que passa d’un instrument a un altre. El moviment final va ser d’apoteosi, amb els dos cors junts i uns solistes molt solvents. La marató del Beethoven simfònic es va cloure amb la millor interpretació possible de l’himne d’Europa, en el qual s’uneixen dos dels genis europeus més grans de tots els temps: Schiller i Beethoven. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol