Cerca de crítiques

Enquesta

Un delit operístic

18/2/2020 |

 

Programa: ‘Diàlegs de Tirant e Carmesina' de Joan Magrané

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

“La brevetat de l’òpera ‘Diàlegs de Tirant e Carmesina’ no produeix insatisfacció. En tot cas, un desig de més
El programador i crític musical Luis Polanco, un basc que, jo que recordi, en català només deia “adeu” havent viscut bona part de la seva vida a Barcelona, volia com a subdirector del festival de Peralada que aquest produís i estrenés cada any una òpera amb un llibret en llengua catalana. Tenia present que una llengua minoritària com el txec havia entrat en bona part dels grans teatres a través de les òperes de Janácêk. Mentre es preparava el muntatge de l’òpera 1714 a l’estiu del 2004, em comentava: “Si se’n fa una cada any, alguna serà boníssima i aleshores el català se sentirà al Met de Nova York.” Malauradament, Polanco va morir dos anys després i, a banda d’altres circumstàncies, es va perdre l’impuls (i aquell entusiasme tan propi d’ell) per produir noves òperes en català a Peralada. De tant en tant, però, el festival n’acull alguna, com és el cas dels Diàlegs de Tirant e Carmesina, una òpera de cambra composta per Joan Magrané que s’hi va estrenar l’estiu passat i que aquest cap de setmana s’ha representat al Foyer del Liceu, al qual, essent el gran teatre i públic d’òpera a Catalunya, se li podria exigir una més gran implicació en la nova creació operística. El cas és que tant el festival com el Liceu donen suport al muntatge com a coproductors, però la producció és de l’Òpera de Butxaca i Nova Creació, que va fent una feina importantíssima.

Havent assistit a una de les representacions al Liceu, em pregunto per què el Tirant lo blanc no ha inspirat abans una òpera tenint a bastament elements semblants als d’altres obres que han fornit la tradició operística: amor i èpica, en el seu cas travessats per la ironia. No em queda espai per especular-hi perquè, amb el que em resta, vull expressar la meva admiració per la composició de Magrané, d’una contemporaneïtat amb inspiració medieval; per la brillant adaptació dels passatges corresponents de la novel·la de Joanot Martorell realitzada per Marc Rossich, també director d’escena; pel treball dels cantants (Josep Maria Olivé/Tirant, Isabella Gaudí/Carmesina i Anna Alàs, que tant encarna la Viuda Reposada com Plaerdemavida) i dels sis músics dirigits per Francesc Prat. L’amor, al “Tirant”, és sublim i alhora rabiosament físic. Ajornada la seva consumació, quan arriba, no exempta de la violència del cavaller, Carmesina lamenta: “E ço es lo que tan desitjava? Per la brevetat de tan poc delit...” La decepció de l’amor (o potser n’hauríem de dir del sexe) a la qual ens resistim. La brevetat d’aquesta òpera, però, no produeix insatisfacció. En tot cas, un desig de més. 

IMMA MERINO
El Punt / Avui