Cerca de crítiques

Enquesta

A la conquesta de Beethoven

15/2/2020 |

 

Programa: Sir John Eliot Gardiner i l'Orquestra Revolucionària i Romàntica

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

Encara que els anglesos hagin aconseguit sortir d’Europa, el cert és que en l’àmbit artístic i, concretament, en el de la música clàssica, el seu lligam amb Alemanya i amb França té gruix de segles i a aquestes alçades és més indissoluble que mai. Bona prova és el tour de force que ha fet Sir John Eliot Gardiner i els seus conjunts instrumental i vocal que van omplir durant tota la setmana, del 9 al 14 de febrer, el Palau de la Música Catalana amb les 9 simfonies de Ludwig van Beethoven i altres obres per celebrar els 250 anys del naixement d’aquest compositor. Precisament, el famós “Himne a l’alegria,” que ha esdevingut l’himne popular de l’esperit europeu, configura el tractat harmònic més complet del que significa aquesta europeïtat que s’ha posat de manifest en aquests concerts extraordinaris amb un dels directors d’orquestra més cobejats i més emblemàtics del pedigree britànic.

Gardiner és un artista amb veu pròpia que fa dècades que lidera un projecte molt personal –l’Orchestre Révolutionnaire et Romantique (que a fundar amb nom francès el 1989) i el Monteverdi Choir- que buscar fer una revisió dels grans monuments sonors germànics, especialment de Bach i de Beethoven, però també de Schumann, al qual vam poder sentir-li fa anys un monogràfic també magnífic al mateix Palau. És una de les figures habituals de les darreres temporades a Barcelona, perquè aconsegueix omplir les quasi dues mil localitats que té la nostra sala modernista i, sobretot, tenir el públic amb el cor en un puny, pendent de l’impacte sonor que proporciona, sigui de bellesa o de sublimitat. A l’hora d’afrontar-se a una partitura mastodòntica com la de Beethoven, sigui quina sigui la simfonia, Gardiner té una manera artúrica (sí, de Rei Artur) de dirigir els seus homes i dones, amb violins i violes a peu dret, com una mena d’exèrcit sonor o de confradia musical amb regust medieval, de negritud austera, amb el qual “ataca”, mai millor dit, la complexitat de cada compàs que aquest geni de la música ens va llegar amb el convenciment d’estar fent una obra que està més enllà de la Història.

En Gardiner, Beethoven és una conquesta que es fa amb la suor de la noblesa. És un terreny estètic a conquerir i ho fa amb intel·ligència i amb destresa, conscient de quins són els seus flancs, els punts forts i febles, per dur a terme una estratègia clara del que és important d’expressar. El seu Beethoven té caire narratiu, no metafísic, com el que podríem sentir en una Filharmònica de Berlin o en les simfonies que va fer Harnoncourt poc abans de morir. Gardiner és literari, shakespearià, i la seva narrativa musical així ho denota, portant-nos cap a les escenes sonores més dramàtiques i contrastades, amb el màxim realisme sonor que es puguin fer de l’obra de Beethoven. A més, ho fa amb una tímbrica àcida, rebel, gairebé violenta, però que ens fascina per la seva utilització dels materials més nobles de la música, de nou tractats de manera aristocràtica, com només un Lord sap fer. La tripa de les cordes ressona seca i alhora amb una finesa daurada; la pell de les timbales és tensa i i el seu cop, rotund; els vents ens transporten a una sonoritat de cacera enmig dels boscos tupids i humits d’Anglaterra o de la Selva Negra. Tot agafa un caire d’aquella Europa imperial tan estètica, la des dels quadres de David o d’Ingres, la nepoleònica que va sucumbir a les tropes franceses per acabar esclafada al mur gelat de Rússia, com sempre. Una Europa prerrevolucionaria que no s’adiu amb la modernitat de Beethoven, sino amb la dels aristòcrates com el Príncep Lobkowovitz que van ser els seus mecenes i el van enlairar en vida, soportant-li el mal caràcter que li devia provocar la sordesa.

La música de Beethoven la volem entendre ara com una bandera de l’individu fet a si mateix, “lliure” o liberal, democràtic, capaç de decidir el seu destí sol o contagiant la comunitat. El sentim com la música de la Il·lustració, de l’Il·luminisme, amb una passió conscient, enraonada, oposada al lirisme de Schubert o al sentit tràgic que arrossegaria tot el Romanticisme posterior al 1830. Beethoven és, per damunt de tot, triomfalista, per això contagia força i entusiasme, fins i tot en la poètica minuciosa dels seus temps lents. Esdevé la música de Kant i de la seva Crítica a la raó pura. Pequè, com deuria ser aquella societat que va donar un geni com el de Beethoven? La que devia escoltar aquestes simfonies com un progrés, com un idea sonora que els empenyia endavant, com una autèntica revolució romàntica? Com devia ser aquella Europa mitificada que es representava musicalment amb una orquestra simfònica, de sonoritats de fusta i metall col·lades en la verticalitat dels acords o fent dibuixos melòdics subtils? Sentint Gardiner el 10 de febrer, amb el programa de la segona i la tercera simfonia, amb la famosa “Heròica,” no em podia estar de pensar en la distància mental que ens separa d’aquella societat emmidonada, classista i sacsejada quotidianament per guerres inacabables esperonades per una aristocràcia que aniria decandint fins a caure definitivament cent anys després.

Són moltes les reflexions que provoca la música de Beethoven i la seva figura lleonina immortalitzada amb guix a l’escenari del Palau, sota el somni de les Walquiríes, principi i final d’una grandesa germànica que sentim tan fascinant com estranya des de la vora del Mediterrani. La seva calvalcada en solitari va ser la d’una creació feta de pedra picada, de ferro forjat, de matèria dura només maleable pels sentiments més profundament insoportables: la solitud i la decadència física, que cap obra d’art pot arribar a sublimar. Beethoven aconsegueix aquesta autosuperació i se’ns apareix com si es tractés d’un redemptor laic que ens revelés que només l’art ens farà immortals. I així ho va predicar el sumesacerdot de Gardiner amb un gest incisiu i amb la suor al front, com el mateix rei Artur en plena batalla. 

Mònica Pagès
El Temps de les Arts