Cerca de crítiques

Enquesta

Transfiguració al Palau

17/2/2020 |

 

Programa: Sir John Eliot Gardiner i l'Orquestra Revolucionària i Romàntica

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

Sir John Eliot Gardiner & Orchestre Révolutionnaire et Romantique
Integral Simfonies de Beethoven

9, 10, 11, 13 i 14 de febrer, Palau de la Música

John Eliot Gardiner dirigeix un dels concerts que ha ofert al Palau amb l’Orchestre Révolutionnaire et Romantique.

La relació del director anglès John Eliot Gardiner (1943) amb el Palau de la Música ve de lluny. I ha acabat per conformar una història de grans fites. La primera ocasió que els equips musicals de Gardiner van aterrar al recinte modernista va ser el 5 de desembre del 1991, l’aniversari exacte de la mort de Mozart, per commemorar aquesta efemèride amb una Missa en do menor i un Rèquiem mozartians que han quedat com a referència en l’imaginari de tots els melòmans seriosos. Com són aquests melòmans? Dient-ho amb paraules del recentment traspassat George Steiner, són aquells oients que han après a escoltar música amb una emoció i intensitat que els possibilita viure una experiència transcendental. Precisament uns dies abans de l’inici de l’arrencada de la integral beethoveniana al Palau de la Música, el 3 de febrer, moria l’esmentat erudit deixant-nos, a tots, una mica més orfes.

Com assenyalen alguns humanistes, entre ells George Steiner, un dels grans perills actuals de la música és la seva banalització, així com una disseminació que ha tendit a produir un nou analfabetisme molt en voga: aquells que senten música però no l’escolten. Aquestes característiques, però, s’esquincen per complet i radicalment quan un té la sort d’acostar-se a una experiència musical com la que ha ofert, en cinc jornades, l’Orchestre Révolutionnaire et Romantique amb la interpretació de les Nou simfonies de Ludwig van Beethoven (1770-1827) en un esdeveniment que, sens cap mena de dubte, cal situar com una de les més importants pàgines de la història del Palau de la Música.

Potser per una sincronia, aquesta arrencada del cicle beethovenià va iniciar-se el diumenge, 9 de febrer, el mateix dia que el 1908 va inaugurar-se la sala ideada per Domènech i Muntaner i, com ha declarat en diferents ocasions, una de les preferides de Gardiner.

En el text de la cantata bachiana corresponent al passat diumenge, quan s’iniciava aquesta odissea simfònica beethoveniana, se’ns diu: “Estic satisfet de la meva sort, la que el Déu estimat m’ha assignat.” I en això justament pensava quan vaig asseure’m a la butaca 4 de la fila 17 del Palau. Els asseguro que mai més no podré mirar aquella butaca del Palau de la Música de la mateixa manera.

I això que el primer concert no va anar més enllà d’un notable alt en què, això sí, ja vam poder percebre la concepció de la construcció de l’orgànic orquestral en què Gardiner, a part dels instruments originals, no dubta a situar dins la secció de cordes alguns músics provinents d’una experiència no estrictament immersa en la pràctica històricament informada, però que li permet disposar d’integrants a què aquest viatge per les Nou simfonies de Beethoven els suposa un repte i una aventura veritables. De fet, potser sigui el mot viatge, tan desenvolupat pel romanticisme, el que més ens ajudi a desxifrar allò viscut, ja no només en aquests cinc concerts sinó extensible a l’objectiu beethovenià en la seva creació: contribuir al nostre desenvolupament espiritual. A esdevenir éssers humans de veritat.

Quan arribarà el temps en què tan sols hi haurà éssers humans? Això mateix es preguntava el músic de Bonn en una carta el 1795. Impulsat per aquest anhel, va llençar-se a la creació d’una obra que s’erigeix com un llenguatge simbòlic que fa possible la comunicació d’unes vivències molt relacionades amb la realització del gran viatgeinherent en qualsevol vida humana. I més encara en la d’ell mateix, que, en multitud d’ocasions, va expressar el seu convenciment que l’origen de la seva creació provenia de la divinitat.

Així, tota la seva obra pot comprendre’s com aquest immens viatge fins idear un testament humanístic com és el darrer moviment de la simfonia Coral, opus 125, que, possiblement al Palau de la Música, mai no s’havia sentit amb un grau d’excel·lència tan elevat. I sé que estic parlant del Palau.

He escrit aquestes línies sabent que qualsevol temptativa de definició de l’experiència és també el seu fracàs. Però, en ser creient, no em puc estar de pensar en l’episodi neotestamentari de la transfiguració al mont Tabor, en sublim versió musical. I amb el ple convenciment que, algun dia, aquesta música escoltada serà algun dia veritat. Aquest mateix dia, també haurem assolit l’ideal de Ludwig van Beethoven de ser homes i dones de veritat.

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt / Avui