Cerca de crítiques

Enquesta

Les dones de Beethoven

11/2/2020 |

 

Programa: GIOr­ques­tra

Lloc i dia: Auditori de Girona

Ye-Eun Choi va tor­nar a evi­den­ciar el seu talent pro­digiós, amb una peça de Bach
Dis­sabte pas­sat tots els camins por­ta­ven al con­cert de la GIOr­ques­tra a la sala Mont­sal­vatge de l’Audi­tori de Girona. Els motius, que segui­da­ment des­gra­na­rem, també eren bons: les efemèrides, el pro­grama i, per des­comp­tat, les artis­tes con­vi­da­des.

Les dues pri­me­res raons es rela­ci­o­nen fàcil­ment: la GIOr­ques­tra des­ple­gava el seu habi­tual con­cert d’ani­ver­sari, aquesta vegada el vuitè, inte­grant-se també en les cele­bra­ci­ons, orga­nit­za­des per l’Audi­tori, dels 250 anys del nai­xe­ment de Ludwig van Beet­ho­ven. Per això mateix, l’ali­ne­ació incloïa dues obres del com­po­si­tor de Bonn, amb­dues en la lumínica tona­li­tat de Re major: la Sim­fo­nia núm. 2 i el Con­cert per a violí. Les peces van ser introduïdes –i exal­ta­des molt posi­ti­va­ment– pel peda­gog Xavier Cha­var­ria, en una al·locució molt acla­ri­dora que segu­ra­ment va dei­xar el públic més cen­trat i recep­tiu.

Final­ment, les pro­ta­go­nis­tes. Pri­mer, la direc­tora d’orques­tra fran­cesa Chloé van Soe­terstède , pio­nera en una funció encara clara­ment domi­nada en clau mas­cu­lina. Només amb 32 anys, ja ha diri­git les millors orques­tres euro­pees i ha fun­dat la seva pròpia orques­tra, l’ Arch Sin­fo­nia de Lon­dres. Figura lon­gilínia, ate­nea, quasi pre­ra­fa­e­lita, va ser un abso­lut plaer con­tem­plar-la lide­rant de manera peremptòria però expres­siva la for­mació giro­nina, de la qual va extreure fres­cor i defi­nició. Així, la segona sim­fo­nia va sonar vigo­rosa i amb caràcter, com li toca: un camp d’assaig, una fuga cap enda­vant, on Beet­ho­ven depar­teix a galop del clas­si­cisme ele­gant de Haydn i Mozart, començant a dibui­xar el seu propi llen­guatge simfònic de matriu romàntica. Per això, efec­ti­va­ment, alguns dels seus motius es repe­tei­xen en altres obres més tar­da­nes de l’ale­many.

I després, com en una pel·lícula de culte, va aparèixer ella: la sud-core­ana Ye-Eun Choi , amb el seu violí Gua­dag­nini de 1765 i un incan­des­cent ves­tit de color rose­lla, per dei­xar boca­ba­dada i en estat de sus­pensió kàrmica tota la pla­tea de la Mont­sal­vatge, amb la seva entrega des­ar­mant i ver­ti­gi­nosa del Con­cert per a violí, op. 61: una com­po­sició avançada pel seu temps i abso­lu­ta­ment excep­ci­o­nal, fins i tot per a algú de l’enver­ga­dura de Beet­ho­ven, geni fora de qual­se­vol con­tes­tació. Arranca amb unes orques­tra­ci­ons fas­tu­o­ses, tri­om­fals, gran­di­loqüents, les quals, gra­du­al­ment, en un règim de tema i vari­a­ci­ons, van dei­xant pas a la veu pro­fun­da­ment lírica del violí, que no deixa mai de paten­tar certa ins­pi­ració ornitòfila i vival­di­ana, amb seg­ments clara­ment només a l’abast de pre­des­ti­nats, com era aquest el cas. Les tres parts impli­ca­des –solista, direc­tora i orques­tra– van fun­ci­o­nar amb total fluïdesa i coor­di­nació, com va tes­ti­mo­niar la suavíssima –gai­rebé insos­pi­tada– tran­sició del II al III movi­ment. Qui ho sap, també va ser una hàbil solució per evi­tar l’allau d’estos­secs que es van sen­tir incòmoda­ment en altres moments de la vet­llada.

Per fina­lit­zar, i per si hi hagués dub­tes, Ye-Eun Choi va tor­nar a evi­den­ciar el seu talent pro­digiós, ofe­rint un bis amb una peça de Johann Sebas­ti­an­Bach, pot­ser moti­vada per les flors que li havien aca­bat de rega­lar. La vio­li­nista s’ha gua­nyat el cor dels giro­nins i va ser una forma meres­cuda de tan­car la nit per a tot­hom. 

A. NUNES DE OLIVEIRA
El Punt/Avui