Cerca de crítiques

Enquesta

David Alegret, la veu de Toldrà

9/2/2020 |

 

Programa: David Alegret i Albert Guinovart

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

El passat dimarts dia 4 de febrer, el tenor David Alegret i el pianista i compositor Albert Guinovart van oferir un recital en motiu del 125è aniversari d’Eduard Toldrà, on s’hi van interpretar cançons de poetes com Trinitat Catassús, Joan Maragall, Josep Carner, Tomàs Garcés i Josep Maria de Sagarra. Una nit emotiva on es va constatar el que Narcisa Toldrà sempre defensa, que David Alegret és la veu que millor expressa les idees estètiques del seu pare.

En un any de reconeixements i aniversaris, el concert del Cicle Intèrprets Catalans al Palau amb David Alegret i Albert Guinovart pren màxima rellevància, tenint en compte que celebrem el 125è aniversari d’Eduard Toldrà, però també el 50è aniversari de la mort de Josep Carner (efemèride homònima per a Robert Gerhard). És difícil sobresortir en una temporada on Beethoven hi és de forma omnipresent, però l’altre dia, al Petit Palau, hi va emergir una llum serena i pura, brillant i clara, alhora que càlida i sincera, emotiva i plena de bellesa, talment, com la veu d’Alegret. El tenor va iniciar la seva carrera amb Festeig, de Toldrà, i ja hi va quedar lligat musicalment i emocional per tota la vida, i ha esdevingut l’intèrpret per exel.lència del compositor català.

Els qui ja estem avesats a la veu d’Alegret sabem que no ens caldrà el programa de mà per seguir els textos: la dicció del tenor és envejable, amb una pronúncia lluminosa de les vocals i precisa en les consonants, que s’integra harmoniosament amb la partitura. La veu de David Alegret va adoptar diversos colors, totalment coherents amb el que expressaven la partitura i el text, així com l’ús dels reguladors va transcendir l’excel.lència i l’expressivitat de la veu, la mirada i el gest eren nogensmenys que sublims: Alegret cantava des del cor.

El programa estava curosament treballat, incloent-hi les cançons més populars del compositor, com les que conformen el cicle A l’ombra del lledoner (de Tomàs Garcés), Festeig (Joan Maragall) o el Romanç de Santa Llúcia (Josep Maria de Sagarra), però també Abril, Cançó d’un bell amor o Maig, de Trinitat Catassús. Tanmateix, el tenor, compromès amb la divulgació del patrimoni català, també va voler homenatjar Josep Carner, cantant Menta i farigola, Cançó incerta, El gessamí i la rosa, Recança, Els obercocs i les petites collidores o Canticel. En aquesta línia, va incloure una composició d’Alicia de Larrocha, Cançó d’un doble amor, que entra en coherència amb el programa per aquesta doble vessant de musicar Carner i esdevenir una pianista que seria decisiva per a Victòria dels Àngels, a qui Alegret sent tanta estima i pel seu talent i color inconfusible, però també per ser una gran divulgadora de les obres de Toldrà. Albert Guinovart entrava en escena per ser, precisament, un pianista molt proper a Victòria dels Àngels i, alhora, gran coneixedor del repertori.

El programa es tancava amb tres intervencions pianístiques originals de Guinovart que no desentonaven pas amb l’estètica toldariana, amb aires impressionistes i impregnats d’estètica francesa de principis del vint. Paràfrasi sobre ‘La camperola’ d’Eduard Toldrà va sonar amb delicadesa i amb unes veus que s’entrellaçaven orgànicament, mentre Nocturn a Maria està plenament influenciada per la música de Satie, amb una sonoritat etèria i unes harmonies originals i amb consonància localitzada, però amb un final sorprenent, i T’estim, un poema de Manuel Forcano, és musicat amb gran agudesa estètica encara que, potser, ens mancava un pèl més de risc en les tensions harmòniques.

Les obres de Toldrà, de la mà d’Alegret, estan embolcallades per una aura etèria i, alhora, totalment definida, cançons d’una extrema dificultat que Alegret sembla cantar com si fos la tasca més senzilla. Són obres arrelades a la Terra i que reten culte a la Natura. Però és una natura humanitzada: ja no és la dels romàntics, sublim i inabastable, sinó que són els camps que cultivem o l’ombra dels arbres on ens enamorem. En aquest sentit, Toldrà, en sublimar els poemes al posar-hi música, també ens els acosta, perquè s’inventa un nou gènere: la cançó culta, equiparable al lied alemany o a la mélodie francesa. Els grans genis obren pas, i David Alegret s’ha filtrat pels camins inexorables de la creació per copsar fins l’essència darrera l’esperit d’un art que, tal vegada, és el més depurat de tots. 

Aina Vega i Rofes
Barcelona Clàssica