Cerca de crítiques

Enquesta

La venjança hi serà sempre

3/2/2020 |

 

Programa: 'Elektra' de Richard Strauss

Lloc i dia: Palau de les Arts de València

El Palau de les Arts ha programat una excel·lent producció de l’òpera ‘Elektra’ de Richard Strauss

La notable producció que signa Robert Carsen va fer parada a València amb un cartell encapçalat per una de les millors veus del panorama líric actual, Irene Theorin

Quan Richard Strauss posava el punt i final a la seva partitura, feia més de 2.000 anys que Eurípides ja narrava la tragèdia d’Electra, filla i germana corcada per la ràbia i consumida per un inesgotable desig de venjar la mort del pare. Així ho van immortalitzar els grecs, així la va retratar Richard Strauss i així ho ha escenificat Robert Carsen al Palau de les Arts de València durant aquest mes de Gener.

A sobre de l’escenari del teatre, la proposta del reconegut regista canadenc es presentava amb una estança fosca, bruta, envoltada d’uns murs de pedra infinits i amb la sempiterna presència d’Elektra. Carsen hi afegeix un personatge que travessa l’obra de Strauss, però a qui mai coneixerem, com una mena de Godot: Agamemnon. El muntatge juga amb l’absència (i mort) del rei traït per la seua pròpia dona, Klytämnestra, i el seu amant, Aegisth i carrega d’un potent simbolisme el buit negre que forada l’escena.

Feia gairebé una dècada que el Palau de les Arts no programava una òpera de Richard Strauss. En moltes ocasions, a la lírica, l’avantguarda suposa un risc perquè no tots els públics l’abracen. Per l’auditori valencià, però, l’aposta es va saldar amb una victòria rotunda. Bona part de la fórmula de l’èxit van ser les veus. Dos, en concret: la Chrysothemis de Sara Jakubiak i l’Elektra d’Iréne Theorin. La primera es ficava a la pell de la germana de la protagonista amb una veu neta, ben projectada i allunyada de l’histrionisme propi de qui pateix per veure com es va esgotant la seva pròpia sang.

De la resta del repartiment va destacar l’elegant Klytämnestra de Doris Soffel, molt per sobre de l’Aegisth d’ Štefan Margita i no tant de l’Orest de Derek Welton.

La soprano sueca coneix de sobra els enrenous d’una protagonista tremendament complexa, a la que li va plantar cara amb seguretat i fermesa. I no resulta gens fàcil imposar la veu per sobre dels 105 músics que demana Strauss a la partitura d’‘Elektra’.

L’obra del compositor alemany també suposava un repte per l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, poc habituada a aquest tipus de repertori i que, tot i així, va lluir una interpretació perfecta acompanyada per la batuta del mestre Marc Albrecht.

La compenetració de fossat i intèrprets va ser la clau per acabar de crear l’atmosfera colpidora i asfixiant que va sortir del cap de Strauss i que materialitza Robert Carsen en aquest muntatge que s’endinsa en la turmentada psique d’una Elektra movent-se en la penombra, replicada per un ballet (dobles) que imita tots i cadascuns dels seus vaivens. La producció, com la partitura, va creixent i s’endinsa en una espiral poderosa, la mateixa en la que acaba caient l’heroïna, que no descansa fins a comprovar que el seu germà finalment ha acabat amb la vida de la seva mare i l’amant d’aquesta. Una excel·lent i captivadora proposta que prova la necessitat de no deixar morir mai els mites. 

Rebeca Ruiz
Núvol