Cerca de crítiques

Enquesta

En territori inexplorat

19/1/2020 |

 

Programa: Philiippe Jaroussky

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

Philippe Jaroussky canta Schubert al Plau de la Música.

Si fa uns anys era poc menys que impensable que un contratenor gosés proposar un programa dedicat íntegrament a l’obra liederística de Franz Schubert, d’un temps ençà, aquest tipus de recital ja no suposa cap sorpresa. Una mostra n’és el recent enregistrament que el contratenor català Xavier Sabata, juntament amb Francisco Poyato, ha fet de la gran catedral del Lied: Winterreise.

Ara li ha arribat el torn a Philippe Jaroussky en el que suposa la constatació d’un fenomen imparable: l’ampliació del camp de batalla, l’expansió a nous repertoris, de la corda de contratenor. Inicialment vinculats al repertori barroc i especialment als rols escrits pels grans castrati de la història, l’enorme evolució tècnica dels contratenors en els darrers temps ha acabat per normalitzar una veu que, si fa uns anys sorprenia, ara ha abandonat el seu rol d’especialista per obrir-se a tota mena de repertori. Philippe Jaroussky és un exemple paradigmàtic d’aquesta evolució i de la popularitat que han assolit aquests cantants.

El mateix Jaroussky ha reconegut en entrevistes recents que el programa que ha portat ara al Palau de la Música i que està interpretant en una gira europea és un dels més difícils i exigents de la seva carrera. I és que l’obra liederística de Schubert, i en major grau la de la darrera etapa, demana característiques i condicions molt determinades, algunes de les quals, per motius tècnics, plantegen encara més dificultats a un contratenor.

L’articulació en textos que requereixen una certa agilitat, com en el cas de Der Musensohn o Auf dem Wasser zu singen, fa difícil per a un contratenor el repte de mantenir un color unitari a través del registre de cap mentre que cançons de gran densitat dramàtica, com Gruppe aus dem Tartarus o Die Götter Griechlands, requereixen una capacitat de matisos i colors en la franja central i greu poc adient per a un intèrpret de les característiques vocals de Jaroussky. El cantant francès posseeix un bonic timbre de mezzosoprano que llueix, sobretot, quan pot expandir la veu, graduar i jugar expressivament entre el vibrato i el so fix. Per aquest motiu, on va convèncer sense dubte, on va deixar mostres del gran intèrpret que és, va ser en sensacionals versions de Nacht und Träume, Du bist die ruh o Nachstück. La utilització magistral de les mitges veus, l’exhibició de legato i l’emoció extàtica desfilada en aquestes peces van ser el més destacat de la nit i van tenir el segell d’un gran cantant.

Malgrat això, el resultat global va ser un xic irregular i no només per la idoneïtat esmentada d’algunes peces triades. També per una tibantor en la zona aguda en moments puntuals que convertia el bonic timbre de Jaroussky en estrident i l’afinació en incerta. No hi ha dubte que els anys passen per tothom i vint anys de carrera a les espatlles es noten inevitablement. I més encara quan un s’endinsa en terrenys inexplorats.

Jeròme Ducros, al piano, va ser una peça clau en l’alt nivell musical del recital, acompanyant Jaroussky amb el volum just i la intenció adequada. Amb un so bell i arrodonit no només va ser l’acompanyant ideal, sinó també un solista de volada en les dues peces solistes que va interpretar: el Klavierstück, D946/2 i l’Impromptu, D899/3.

El públic adora a Jaroussky no només per la seva indiscutible qualitat i trajectòria, també pel seu carisma i personalitat, fet que es va posar de manifest en les grans ovacions finals que van aconseguir arrencar dues propines. I és que, malgrat anys i repertoris, el talent és el talent, i Jaroussky en té per donar i vendre.

 

Antoni Colomer
Núvol