Cerca de crítiques

Enquesta

‘Oh, pàtria, quant em costes'

15/1/2020 |

 

Programa: 'Aida' de Verdi

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

Amb una ico­no­gra­fia que, en la subli­mació del cartró pedra, repro­du­eix no només l’arqui­tec­tura gran­di­loqüent de l’antic Egipte sinó un cert ima­gi­nari exòtic sobre l’època dels grans fara­ons, els deco­rats pin­tats de Josep Mes­tres Caba­nes per a Aida con­ti­nuen exer­cint una pode­rosa seducció més de set dècades després de ser con­ce­buts i quan la tec­no­lo­gia digi­tal ha envaït els esce­na­ris. Citant Verdi, el direc­tor d’escena Tho­mas Guth­rie explica: “Tor­nar a les coses anti­gues, aquest serà el progrés.” Això pot dis­cu­tir-se, sense negar que pugui dis­fru­tar-se d’un espec­ta­cle tan bella­ment anacrònic. El cas és que el Liceu ha tor­nat a treure de l’armari l’esce­no­gra­fia de Mes­tres Caba­nes en un nou mun­tatge de l’òpera de Verdi amb l’esclava etíop que es debat entre la passió pel mili­tar egipci Radamès i l’estima bar­re­jada amb el deure a la seva malau­rada pàtria.

“Oh, pàtria, quant em cos­tes”, es lamenta Aida quan, després de resis­tir-s’hi, obe­eix el seu pare, Amo­nasro, que li demana que indu­eixi Radamès a trair la pròpia pàtria. De fet, no només Aida pateix un con­flicte que l’esquinça entre la passió íntima i el deure cap a la seva col·lec­ti­vi­tat. També Radamès pateix un esquinçament sem­blant, tot i que el seu sen­tit del deure és més ins­ti­tu­ci­o­nal, més lli­gat al poder. I en el cas de la prin­cesa egípcia Amne­ris, rival d’Aida i hipotètica anti­heroïna que acaba con­ver­tint-se en el per­so­natge més com­plex i interes­sant, el seu amor no cor­res­post per Radamès fa que es debati entre la ven­jança per des­pit i una gene­ro­si­tat moral que la du a enfron­tar-se als jut­ges del seu esti­mat. Només els reis i els sacer­dots, impla­ca­bles, no dub­ten i per això són huma­na­ment menys com­pren­si­bles.

Sobre­tot als dos últims actes, quan esclata el con­flicte dels per­so­nat­ges i des­a­pa­rei­xen els cors amb les esce­nes més espec­ta­cu­lars amb core­o­gra­fies inclo­ses, la direcció escènica de Tho­mas Guth­rie intenta que la veri­tat dramàtica aflori en l’arti­fici escènic. Encara que l’esce­no­gra­fia és impo­nent i a vega­des ofega la inten­ci­o­na­li­tat dramàtica, ho acon­se­gueix amb una il·lumi­nació por­ten­tosa (Albert Faura) que crea mis­teri en els replecs dels deco­rats. I en situ­a­ci­ons espe­ci­al­ment ben resol­tes, com ara quan Amne­ris increpa els jut­ges de Radamès (acu­sat de traïció), que es man­te­nen fora d’escena. Almenys a l’estrena, va ser en aquest moment quan, exhi­bint una gran inten­si­tat, la mez­zo­so­prano fran­cesa Clémen­tine Mar­gaine (una de les millors Car­men actu­als) va gua­nyar-se el públic fins a arri­bar a ser la can­tant més aplau­dida de la nit. Amb la direcció musi­cal de Gus­tavo Gimeno, que a vega­des va fer que l’Orques­tra del Liceu semblés una mica fei­xuga, la soprano nord-ame­ri­cana Angela Meade va lluir, en el seu debut al Liceu, la seva veu pre­ci­osa i molta sen­si­bi­li­tat, de manera que li va ser jus­ta­ment per­do­nat un gall men­tre inter­pre­tava l’ària O patria mia!. La sen­si­bi­li­tat de Meade, amb uns deli­cats pia­nis­simi, va con­tras­tar amb l’encar­ca­ra­ment del tenor sud-coreà Yong­hoon Lee, al qual li va cos­tar expres­sar les emo­ci­ons de Radamès.

IMMA MERINO
El Punt / Avui