Cerca de crítiques

Enquesta

Un Bach per a ballar, per Alisa Weilerstein

23/12/2019 |

 

Programa: Alisa Weilerstein

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

La violoncel.lista va tocar en el marc de Palau 100 Bach

Enguany, els amants de les suites per a violoncel de Bach estan de sort, ja que, si bé el maig proppassat les va interpretar Yo-Yo Ma, aquest mes de desembre les hem pogut tornar a sentir, dins el cicle Palau 100 Bach, per la violoncel·lista americana Alisa Weilerstein. Tocar la integral de les suites esdevé una marató que requereix una gran resistència per part de l’intèrpret. Weilerstein va oferir-ne una versió plena de llum i de matisos que va enlluernar.

Així com els pianistes tenen una amplíssima varietat de peces i d’estils per triar a l’hora de confeccionar un programa de concert, els violoncel·listes, si volen tocar en solitari, només tenen les suites de Bach. Són sis peces d’una profunditat immensa, d’aquelles obres amb capes i capes de significat que no s’esgota mai. És per això que no s’hi pot enfrontar qualsevol músic. Alisa Weilerstein va interpretar-les tocada per la inspiració en tot moment. Això, malgrat la quantitat de mòbils que es van sentir durant el concert. Sabent que el programa és exigent per al públic, seria d’agrair que les persones que no hi estan interessades s’abstinguessin d’anar-hi a molestar la intèrpret i el públic que vol gaudir de la música.

Si repassem els diferents moviments de les suites, ens adonem de seguida que fan referència a danses, com l’alemanda, la corranda, la sarabanda o la giga. A diferència d’altres intèrprets, Alisa Weilerstein va tocar conscient d’aquest significat, ja que la seva interpretació dels moviments era ben bé el d’una dansa, amb passades d’arc suaus, notes lleugeres i ràpides en spiccato, i molta velocitat en alguns moviments. Ja des de la primera suite vam notar que no donava cops d’arc, sinó que abordava cadascuna de les notes amb molta suavitat. Quan es tractava de frases llargues i sostingudes, exhibia un legato molt refinat.

La segona suite, la més punyent i intensa, Weilerstein la va executar sense ni una gota de dolor. Tot el que li sortia del violoncel era delicadesa. En la Courante va agafar una gran velocitat i en la giga final va fer una exhibició magnífica d’un spiccato molt graciós, que convidava a alçar els peus i a ballar. Cal afegir que malgrat les notes curtes, el so va ser sempre a la corda; en cap moment no li van quedar notes mudes. L’execució de les dobles cordes va ser sempre amb una afinació perfecta i total equilibri entre les dues notes.

La Sarabande de la cinquena suite, un dels moviments més inspirats de les sis suites, va sonar amb una sobrietat màxima, i així Weilerstein va reforçar-ne la intensitat, amb un so delicadíssim, gairebé com si l’arc a penes fregués les cordes. A la sisena suite el caràcter de ball es va incrementar, especialment en les Gavottes i la giga final. Alisa Weilerstein és una intèrpret fabulosa que ha fet una lectura personal molt escaient de les suites per a violoncel. Si bé avui no les associem a la dansa, sí que tenen aquest origen, des del moment que són obres formades per moviments que són danses. La lectura de Weilerstein és fresca i innovadora, treu un pes i dramatisme a les obres, sense alterar-ne gens l’essència. 

Núvol