Cerca de crítiques

Enquesta

Ben Heppner al Gran Teatre del Liceu

Esclat tenoril

15/12/2004 |

 

Obres de Grieg, Sibelius, Txaikovski i Tosti. Ben Heppner, tenor. Craig Rutenberg, piano. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 13 de desembre.

¿Pot un Otel·lo, un Tristan, un Hermann, un Lohengrin, un Enée, plegar-se als requeriments d'un recital liederístic? Escoltat el debut de Ben Heppner al Liceu, la resposta és un sí rotund. Un altre tema, aquest ja recurrent, seria el de la política de recitals del teatre, cada cop més sovint pensats com a targeta de presentació d'un cantant abans del seu programat debut escènic, o bé com a parèntesi d'una veu ja coneguda a la casa quan no té òpera en la temporada en qüestió. El cas de Heppner s'inclouria en el primer supòsit, i el tenor canadenc va aprofitar l'ocasió per protagonitzar un brillant concert que va acabar amb el públic aixecat.

La seriosa crisi vocal que va patir fa uns anys, de la qual va tornar amb molts quilos de menys, sembla, per sort, ja superada (pel camí han tornat alguns quilets), i el tenor canadenc va exhibir una salut canora impactant: extensió astoradora amb aguts insolents i greus baritonals, potència sobrada sense necessitat de forçar els recursos ni trencar el discurs, fiato generós, línia sempre acurada i de bon gust, dicció meticulosa, expressivitat que ha guanyat en calidesa amb els anys. Heppner és sens dubte un dels grans tenors de l'actualitat, ideal per als papers wagnerians i straussians, així com per a rols italians dramàtics. Però hi ha molt més que el mer impacte d'un instrument privilegiat, Heppner té la intel·ligència i la capacitat tècnica imprescindibles per controlar el doll de veu i concentrar-lo en el més delicat pianíssim.

Cert, un liederista nat mostrarà més recursos expressius, però als seus Griegs i Sibelius hi va haver veritable alè poètic, ja fos en les peces de caràcter més hectòric, més apropiades en principi per a les seves característiques, com en l'ardent Un somni de Grieg i la delicada Xiuxiueja, canyís, de Sibelius. Les peces de Txaikovski donen menys marge, tot i que Heppner va treure tot el profit de la punyent melangia de Només un cor solitari. L'esclat màxim de la veu del tenor va venir, tanmateix, en les peces de Tosti: admesa la manca de llatinitat del seu timbre, Heppner les va defensar amb un ardor engrescador. D'aquí a les traques finals de les propines, Fedora i Andrea Chenier per obrir boca, uns Mestres cantaires per deixar la boca oberta, un bilingüe Dein ist mein ganzes Herz i unes encisadores Roses of Picardy. Rebuda la targeta de presentació, el que cal ara és una òpera.
Xavier Cester
Avui