ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Orliński és una festa

17/12/2019 |

 

Programa: Jakub Józef Orlinski

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

El contratenor polonès va oferir un concert de repertori barroc al Palau de la Música amb motiu de la publicació del disc ‘Facce d’amore’

Poques vegades un pot presenciar tan clarament el fenomen divo al món de la música clàssica com ahir al Palau de la Música amb el contratenor polonès Jakub Józef Orliński (Varsovia, 1990). El seu era un concert esperat i al teatre pràcticament no va quedar cap cadira buida. Només sortir a l’escenari, abillat en un poc discret vestit verd (ep, la foto d’aquest article és d’arxiu, llàstima!), el públic va esclatar en un sorollós aplaudiment i amb un entregadíssim entusiasme. Orliński és una d’aquelles figures que satisfà als fans, als crítics i a la indústria, perquè és jove, atractiu, canta bé, esgota entrades i sap moure’s per Instagram. Però, a més, i això es clau, sap guanyar-se la complicitat del públic amb la seva simpatia, cosa que està bé, perquè demostra que ser un divo no implica haver de ser un estirat.

Dit això, Orliński va oferir ahir un concert de repertori barroc amb l’orquestra Il Pomo d’Oro, fundada el 2012, i amb l’italià Francesco Corti (Arezzo, 1984) al clavecí. L’excusa de la trobada és la gira de presentació del seu darrer disc, Facce d’amore. El programa va començar amb una peça de Cavalli de l’òpera La Calisto, i va continuar amb Boretti. Tot i que la comunió entre cantant i públic era absoluta, en aquestes primeres peces vam veure un Orliński en fase d’escalfament, cosa que a un servidor, que era la primera vegada que el veia en directe, li va fer témer que l’entusiasme generalitzat no fos cosa de virtuts extramusicals. Però no, el contratenor polonès va començar a demostrar el potencial de la seva veu a partir de Bononcini, amb l’ària «Infelice mia costanza» de La costanza non gradita i va anar creixent amb Predieri i Händel.

Al descans, les converses anaven entre les excel·lències musicals del concert i tractar de determinar quin tipus d’estampat portava el vestit verd d’Orliński. Poca broma, el mateix cantant va donar explicacions, i es veu que era un homenatge a una amiga dissenyadora, Chi-Chi Ude. Aquestes coses només passen quan sobre l’escenari tens un cantant que vol ser un home-espectacle en tots els sentits, i Orliński ho sap fer bé, de manera natural: es mou per l’escenari, s’obre i es corda la jaqueta, fa gestos còmplices perquè se sap estimat però també perquè s’ho vol passar bé i vol fer-ho passar bé. Vaja, fer de la música un esdeveniment gairebé familiar, així que no és estrany que en la part dels bis, algú s’animés a demanar des del primer pis, amb una veu que semblava desesperada i vinguda del cel, que cantés Vivaldi.

En la segona part, la festa va millorar encara més, i això va ser possible, cal dir-ho ja, per la magnífica tasca de l’orquestra Il Pomo d’Oro, que també semblava en fase d’escalfament al principi, amb alguna lleu vacil·lació dels violins, però que va començar a brillar molt ràpidament i va demostrar que amb Orliński fan un equip immillorable (de fet, en el disc Facce d’amore han treballat plegats). Tot això gràcies, és clar, al lideratge de Francesco Corti, que va demostrar entendre molt bé el sentit de l’espectacle del contratenor. Corti va lluir caràcter i vitalisme, però amb absoluta elegància. En les dues peces en què Orliński va estar absent a l’escenari, l’orquestra va fer una gran interpretació que el públic va saber reconèixer, especialment en la segona part.

En aquest segon bloc, el programa va integrar peces de Händel, Hasse, Conti, Predieri i Orlandini. L’«Odio, vendetta, amore” del Don Chisciotte de Conti va ser un bon exemple de com de bé funcionava l’engranatge entre veu i música, entre cantant i orquestra, i era l’oportunitat de què la veu d’Orliński es lluïs quan la música callava per uns segons. Quina força i quina manera de modular els volums! El concert va acabar amb quatre bis, i en podrien haver estat més, perquè ningú semblava voler marxar. Els aplaudiments i les aclamacions finals van ser llargues i sentides, cosa que tampoc ha de sorprendre perquè aquesta pròrroga del partit va ser la cirereta d’una nit vibrant. A la sortida del Palau, mentre uns marxaven visible i manifestament satisfets, d’altres començaven una llarga cua tot esperant que Orliński, l’home-espectacle, fes acte de presència al vestíbul i comencés a signar discos i programes. Ai, quin bon rotllo tot plegat! 


Manel Haro
Llegir en cas d'incendi

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet