Cerca de crítiques

Enquesta

Mozart i Beethoven al Palau: La tristesa de l'adéu

15/12/2019 |

 

L'Orquestra de Cadaqués s'acomiada dels escenaris

Sempre és trist assistir al final d’un projecte musical. Fa uns dies s’anuncià als mitjans que l’Orquestra de Cadaqués cloïa la seva trajectòria, començada en el ja llunyà 1988. “Un període de descans i reflexió” se’ns digué. Tant de bo el seu comiat sigui un “fins després”, però en som escèptics, conscients del panorama cultural del nostre país.

Dimecres 11 de desemebre escoltàrem al Palau de la Música el que va ser el penúltim concert de la formació, que repetí idèntic programa a Madrid el dia següent, com ja ho havia fet anteriorment a Saragossa. Per a la trista ocasió es triaren dos grandíssimes obres del repertori: el Concert per a clarinet de Mozart i la Missa solemnis de Beethoven, sota de la direcció de Gianandrea Noseda, guanyador el 1994 del Concurs Internacional de Direcció de Cadaqués impulsat per la mateixa orquestra, de la que Noseda ha romàs director titular fins el dia d’avui.

El concert de Mozart tingué també un convidat de luxe: el clarinetista suec Martin Fröst. Fröst és d’aquells pocs mags del temps i de l’espai, virtut que encara es magnifica davant d’una obra tantes vegades escoltada en les sales de concert. Un so eteri i una tècnica excel.lent conformaren una interpretació matisada que commocionà el públic amb la visió del paradís musical mozartià. El clarinetista estigué perfectament acompanyat per Noseda, amb una direcció sorprenent, plena de detalls, a la que feliçment s’hi va sotmetre una Orquestra de Cadaqués amb un so empastat i unes textures cristal·lines. Colpidor segon moviment, popularitzat pel film Memòries d’Àfrica.

A la segona part, el Cor Estatal de Letònia i el quartet vocal format per la soprano Ricarda Merbeth, la mezzosoprano Olesya Petrova, el tenor Josep Bros i el baix Steven Humes s’afegiren a la formació instrumental per a la Missa solemnis beethoveniana, una obra extenuant tant per intèrprets com per a l’auditori.

L’exigent partitura suposa una de les més altes fites a les que es pot enfrontar un cor professional. El Cor Estatal de Letònia arribà al grau de la correcció sense transcendir més enllà. La seva lectura fou precisa però patí de poca cura en el fraseig i una palesa descompensació de volums, sobrepassant en molts moments fins i tot a la mateixa orquestra, amb una corda sopranil amb excés de decibels que embrutà el discurs amb sonoritats esfereïdores, deixant sempre en segon terme la resta de cordes.

A nivell solístic la interpretació tampoc acabà de funcionar i arribà descompensada a la gran sala modernista. La veu limitada en volum del baix Steven Humes transformà freqüentment el quartet vocal en trio. Ricarda Merbeth cantà la part de soprano amb una afinació i agilitats dubtoses. Malgrat tot, Josep Bros aportà l’heroisme necessari als exigents pentagrames tenorils i la mezzosoprano Olesya Petrova una calidesa vocal més propera a la corda de contralt, amb uns greus rotunds i carnosos.

La batuta de Noseda es mantingué sempre en uns tempos lleugers però sense perdre’n mai el control, aspectes que en certs moments restaren a la partitura la transcendència mística d’altres direccions però que portaren a bon port la gegantina arquitectura beethoveniana, amb uns efectius vocals que potser no foren els més adients. L’Orquestra de Cadaqués respongué novament a les exigències de Noseda, amb unes cordes de perfecta articulació (destacat el solo del concertino al Benedictus) i uns vents ben timbrats i d’afinació cuidada, amb especial atenció a la secció de metall.

Sort Orquestra de Cadaqués i gràcies per tots aquests anys de grans vetllades! 

Dani Cortés Gil
Núvol