Cerca de crítiques

Enquesta

La Varvara més personal a L'Auditori

12/12/2019 |

 

Programa: Varvara

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Va actuar a L'Auditori en el marc d'Ibercàmera

La temporada d’Ibercàmera ha programat un concert fora d’abonament que ha generat una gran expectació, i que força temps abans ja havia exhaurit les localitats de la Sala Oriol Martorell de L’Auditori. Es tractava del recital de la pianista russa Varvara, que ja havíem vist a finals de la temporada passada al costat del violinista Fumiaki Miura. Al programa hi havia dos compositors cabdals de la literatura pianística: Beethoven i Liszt, i Varvara va demostrar un estil molt personal en abordar-los.

A la primera part va tocar dues de les grans sonates de Beethoven: el famós Clar de lluna, i Els adéus. Davant l’expectació màxima del públic, Varvara va començar l’Adagio sostenuto en un mezzoforte tirant a fort, que va anar creixent de volum. Aquella sonata tan misteriosa i delicada, com una brisa suau però pertorbadora, va sonar més aviat com una marxa fúnebre, amb solidesa i determinació. No hi havia espai per a la cosa etèria i difuminada. Els tresets de l’acompanyament se sentien amb massa nitidesa, massa seguretat. Varvara va fer cas omís del delicatissimo que hi ha escrit a la partitura. No podem dir que va ser una mala interpretació; però va ser xocant. El que sí que Varvara va demostrar va ser una força extraordinària als dits, que va contenir en el Presto agitato, i no va sonar amb l’angoixa i la passió necessàries per sotragar l’ànima.

La sonata Els adéus, en canvi, Varvara la va interpretar en estat de gràcia, fent un ús intel·ligent i molt expressiu de la força muscular que té als dits. Des de la primera vegada que la vam sentir, hem copsat com la pianista russa es mostra molt pendent del so del piano, un so que sempre és sòlid i compacte, amb un legato molt expressiu, gairebé com si es tractés d’un instrument de corda fregada que no pogués interrompre l’execució de les notes. L’expressivitat d’Els adéus va ser màxima i plena d’expansió. Ens va enamorar.

A la segona part venia la gran Sonata en si menor de Liszt, una peça d’una envergadura colossal, a l’abast de molt pocs pianistes. Coneixent l’espectacularitat de Liszt, era evident que Varvara no tindria cap problema amb el control de la força. Ans al contrari, va tocar amb una contundència aclaparadora, deixant-se portar per l’espiral de sensacions que és aquesta peça. Però la seva interpretació, malgrat ser tècnicament immaculada, va resultar estranya, amb un ritme molt irregular i frases tallades. Sabem que el romanticisme concedeix moltes llicències en el ritme de les peces, que no cal el metrònom. Però Varvara massa vegades s’allunyava del ritme propi de la sonata i es donava al rubato. Això provocava que les frases no sonessin de manera lligada i connexa, sinó tallades, sense continuïtat, com si es tractés d’un collage de peces petites. La pianista russa estava tota l’estona tan amatent al so del piano, que oblidava la continuïtat de la melodia. Més que una peça romàntica, semblava que n’escoltéssim una d’impressionista. Va ser un Liszt amb un so perfecte, però una mica mancat de forma.

En una entrevista posterior al concert, Varvara va dir que ella toca les obres tal com les sent ella; no tal com les han tocat certs pianistes canònics en el passat. Va ser, doncs, una lectura personal seva de Beethoven i de Liszt. Tot i així, cal reafirmar que Varvara és una pianista carregada d’emoció i d’expressivitat, més enllà d’una tècnica fora de dubte. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol