Cerca de crítiques

Enquesta

Cav&Pag: unides pel destí

12/12/2019 |

 

Programa: Cavalleria Rusticana / Pagliacci

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

El díptic verista de Michieletto triomfa al Liceu

El cas de Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni, i Pagliacci, de Ruggero Leoncavallo, és únic en la història de l’òpera. Dues obres escrites amb dos anys de diferència, per autors diferents, que s’interpreten gairebé sempre juntes. Tant és així, que les considerem un tot, una dupla indivisible i complementària. Però això no va ser sempre així. La primera vegada que es van representar en una sola vetllada va ser la nit del 22 de desembre de 1903 al Metropolitan de Nova York. Des d’aquell moment però, el destí d’aquests dos títols va quedar lligat per sempre.

Els motius d’aquesta vinculació són diversos. Per una banda un de pràctic, ja que es tracta de dues obres curtes que, juntes, componen una vetllada operística de durada ortodoxa. Però n’hi ha més. Comparteixen un paisatge comú – el de la Itàlia rural del sud a finals del segle XIX- i la vinculació a l’editorial Sonzogno de les dues obres i dels dos joves compositors, pertanyents a l’anomenada Giovane scuola italiana. Dos autors que amb aquestes obres fan el seu debut i que, durant la resta de la seva carrera, no assoliran mai un èxit similar. Dues obres que comparteixen una estructura dramatúrgica similar, més directa i visceral a Cavalleria, més sofisticada en el cas de Pagliacci, que insisteix en la temàtica de la gelosia i el que comporta – amor, passió, traïció, venjança i mort- però hi introdueix una brillant reflexió sobre els límits difusos entre ficció i realitat. I finalment, perquè es tracta dels dos títols més representatius i inaugurals d’un nou estil operístic, el verismo.

Aquest tàndem verista ha tornat al Liceu en una producció, premiada i aclamada amb tota justícia, de Damiano Michieletto que aprofundeix en els vasos comunicants entre ambdues, introduint l’aparició de personatges de l’una en l’altra per completar així les històries de cada una d’elles. Per aconseguir-ho, Michieletto trasllada les obres als anys cinquanta del segle XX, vinculant-les amb el neorealisme cinematogràfic italià i se serveix d’una estructura escènica circular que li permet canviar d’escenari amb agilitat i bons resultats. Fins i tot excel·lents en el cas de Pagliacci, on el joc entre scena i fuoriscena amplifica de manera brillant el discurs meta teatral. Si a això hi afegim una direcció d’actors detallista i encertada, el resultat és una proposta teatral d’alta volada.

Una proposta que necessita cantants que siguin bons actors i sàpiguen transmetre la complexitat dels personatges, aspecte en el qual el primer i el segon cast aquí analitzats van divergir. Roberto Alagna va assumir els rols de tenor protagonista en les dues obres, duent a terme un veritable tour de force. Tot i l’inexorable pas dels anys, Alagna segueix sent, probablement, el millor tenor del món en aquest repertori, ja que aporta una línia de cant elegant, una veu eminentment lírica però amb cos, tècnica d’alta escola i una implicació dramàtica extraordinària. Tot i començar la Siciliana de Cavalleria amb la veu un pèl freda, de seguida va escalfar-se per oferir un bon duo amb Santuzza, un brindisi brillant i una esplèndida ària final. Va mantenir el nivell a Pagliacci, amb un Vesti la giubba imperial per força dramàtica però també per varietat de colors, dinàmiques i matisos. Llàstima que la fatiga aparegués sobtadament en l’escena final, fet que no empal·lideix una prestació global extraordinària. A això cal afegir els seus dots d’actor, diferenciant el caràcter d’ambdós personatges amb totes les seves contradiccions.

En el segon cast van ser dos tenors diferents els que van assumir els rols de Turiddu i Canio, amb resultats molt inferiors. Teodor Ilincai té una emissió maldestra que només destaca en la zona aguda i la línia de cant està mancada de refinament. En l’àmbit teatral, tota comparació amb Alagna és demolidora. El seu Turiddu va estar farcit de tòpics i mancat de qualsevol subtilesa. A Pagliacci, Marcelo Álvarez va substituir a l’inicialment previst Fabio Sartori que acumula cancel·lacions al Liceu una rere l’altra. El tenor argentí és un cas curiós, ja que va començar destacant en el repertori líric i com a tenor d’una certa elegància però ha patit una decadència accelerada. Va estrafer la veu constantment en els ariosos inicials buscant projecció en detriment de bellesa tímbrica i va només resistir, a base de cops i sense cap concepte de fraseig perceptible, a Vesti la giubba.

Els papers femenins d’aquestes dues òperes són complicats a causa d’una vocalitat una mica indefinida. Santuzza està escrit per a soprano, però la tessitura és tan central que les mezzos s’han apoderat del paper. És el cas d’Elena Pankratova, qui posseeix el timbre i el volum ideal, però que va mostrar desequilibris en l’emissió i poca empatia amb el repertori verista. Tot i que Oksana Dyka és soprano, curiosament va patir problemes similars en l’emissió. La veu es projecta amb gran facilitat, però el timbre tendeix a ser molt metàl·lic i amb massa canvi de colors. Tot i la seva entrega, no va acabar de dibuixar una Santuzza veritablement emotiva.

Per la seva banda, Nedda es mou entre el lirisme fulgent de la seva ària i connotacions dramàtiques després que dificulten trobar el perfil vocal ideal. Aleksandra Kurzak posseeix un timbre no especialment bonic, mancat d’italianitat, però tècnicament és solvent i dramàticament va aportar al personatge una gran entitat completada amb un desenvolupament escènic remarcable. Completaven el registre femení Mercedes Gancedo, que va interpretar una Lola ideal des d’un punt de vista tant escènic com vocal i Elena Zilio com a Mamma Lucia, amb bona prestació vocal però tendència a la sobreactuació.

Gabrielle Viviani i Àngel Òdena, com Alagna, van assumir els barítons protagonistes d’ambdues obres. Si a Viviani, de limitada expressivitat però d’instrument voluminós, li escau més el rol impassible d’Alfio, Àngel Òdena va fer tota una creació del paper de Tonio, que en les seves mans es va convertir en el germà petit de Iago. Cap dels dos va excel·lir en el difícil Pròleg de Pagliacci, plagat de dificultats i exigències, però van aportar solidesa vocal i implicació escènica. El segon baríton de Pagliacci, Silvio, va tenir en Manel Esteve a un intèrpret gairebé ideal. Sense tenir una veu molt voluminosa, Esteve va cantar amb una elegància remarcable, aprofitant cada frase del seu meravellós duo amb Nedda, lluint un timbre bonic i arrodonit i, a més, donant entitat escènica al seu personatge. No es pot dir el mateix de la inclassificable actuació, en el primer cast (sic), d’un Duncan Rock del tot insuficient. Completava el repartiment Vicenç Esteve, amb una impecable Serenata d’Arlecchino.

Bona part de l’èxit d’aquestes representacions cal atribuir-lo a la batuta efervescent d’Henrik Nánási i a una Orquestra del Liceu que, tant a Turandot com en aquest cas, enguany està donant senyals evidents de millora. Les cordes sonen molt més poderoses i compactes darrerament i, tant fustes com metalls, molt més concentrats i consistents. Vistes les dues primeres funcions, es percep que la lectura de Nánási va creixent i, si en la funció inaugural, a Cavalleria li va mancar tensió dramàtica al final, tot i la bona resposta orquestral, en la segona es va poder observar una evolució en aquest sentit. En canvi, a Pagliacci, el resultat ha estat del tot convincent des del primer moment. La paleta de colors en l’escena final, el fantàstic acompanyament en el Vesti la giubba d’Alagna, el refinament tímbric i la teatralitat del plantejament musical diuen molt en favor d’aquest jove director hongarès que ja havia deixat mostres de talent en la seva presentació al Liceu amb La flauta màgica.

La principal dificultat que es va trobar Nánási va ser concertar un Cor del Liceu que va patir per coordinar-se amb el fossat. Si bé ha guanyat en presència sonora, gràcies a l’acumulació de més efectius que en temporades anteriors i a la tasca de Conxita Garcia, encara hi ha molta feina a fer pel que fa a la qualitat tímbrica de les diferents seccions. En l’aspecte positiu cal assenyalar, però, el bon desenvolupament escènic de les escenes corals. 

Antoni Colomer
Núvol