Cerca de crítiques

Enquesta

Rigoletto al Liceu

Rigoletto, una producció amb més d'una pega

13/12/2004 |

 

SOLISTES PRINCIPALS: Marcelo Álvarez, Carlos Álvarez, Inva Mula, Julian Konstantinov, Nino Surguladze
DIRECCIÓ D'ESCENA: Graham Vick
DIRECCIÓ MUSICAL: Jesús López Cobos
LOCAL: Gran Teatre del Liceu
ESTRENA: 11 de desembre del 2004

La dramatúrgia concebuda pel director d'escena britànic Graham Vick per al Rigoletto estrenat dissabte al Liceu --després de passar per Madrid, Palerm i Florència-- no va causar l'escàndol que va aixecar en els anteriors llocs on s'ha representat: sí, hi ha una fel.lació; sí, a Gilda el duc de Màntua la viola, i sí, Sparafucile esnifa cocaïna. Però, entre la pobra il.luminació i les actuacions poc entregades de cantants i cor, a bona part del públic potser li van passar per alt aquestes i altres transgressions. Perquè, sense arribar a ser una catàstrofe, el muntatge de Vick aporta ben poca cosa a l'òpera en general i al títol de Giuseppe Verdi en particular, tot i que a vegades ofereix solucions sens dubte plausibles.

Moments d'impacte obvi (les amants del duc penjades de la paret com un trofeu cinegètic), en contrast amb alguna escena ridícula (Gilda cantant enfilada a un arbre amb una escala) i, sobretot, amb una escenografia a través de blocs semicirculars mòbils resolutiva pel que fa a l'escena, però una autèntica amenaça per als cantants, ja que les seves veus, i més si el volum no és gaire poderós, tendeixen a perdre's en la immensitat de l'escenari semiobert.

Tampoc va ser una bona nit per a la direcció orquestral de Jesús López Cobos, de temps desvalguts i amb un diàleg orquestra-cantants que a vegades semblava a un pas de la confrontació, a més d'una concertació difusa. Per exemple, ¡que insípid va quedar el quartet Bella figlia dell'amore! Allà on un espera claredat de cada línia vocal, perquè els quatre personatges expressen sentiments i estils diferents --la traducció d'una arquitectura musical perfecta al servei del drama--, el resultat va ser una barreja incomprensible.

Només els cantants podien fer d'aquest Rigoletto una funció inoblidable. No ho va ser la de l'estrena, però ho haurien pogut ser altres, perquè els repartiments triples previstos pel Liceu poden deparar alguna sorpresa. En qualsevol cas, domina el primer repartiment el baríton Carlos Álvarez, un bon Rigoletto a qui, de totes maneres, encara li queda molt camí per recórrer. La gamma de matisos del seu personatge, però, està ben explotada i té aires de gran artista.

El duc de Màntua va ser per a un altre Álvarez, Marcelo, amb una actuació molt irregular. Poc ajudat també per la direcció d'escena (i pel seu vestuari), la veu del tenor argentí no va ser tan diamantina i xulesca com correspondria al seu personatge. Tampoc la soprano albanesa Inva Mula, debutant com Marcelo Álvarez al Liceu, va aconseguir oferir una Gilda memorable; Julian Konstantinov i Nino Surguladze, Sparafucile i Maddalena, tancaven el discret encara que prometedor quintet protagonista, que estava acompanyat per alguns secundaris molt més discrets i bastant menys prometedors.
Joan Anton Cararach
El Periódico