Cerca de crítiques

Enquesta

Grandesa i humilitat d'una de les grans

7/12/2019 |

 

Programa: Frederica von Stade

La mezzo Frederica von Stade va regalar música i simpatia al Life Victoria

Escoltar velles glòries de la lírica acostuma a ser decebedor. El pas del temps no perdona ningú i menys encara qui ha entrat en l’imaginari de molta gent convertit en mite. Hem vist alguns i algunes dels que han estat grans de debò que hauríem preferit no veure en la seva inexorable decadència. No és aquest el cas de Frederica von Stade, la mezzosoprano nord-americana que va actuar al Festival Life Victòria, al recinte modernista de Sant Pau.

Durant dues dècades, els anys 70 i 80, Von Stade va ser un Cherubino de referència i va dominar altres papers transvestits mozartians com els de Sesto o Idamante, sense oblidar l’Octavian de ‘Der Rosenkavalier’, de Richard Strauss. Amb 74 anys, en fa nou que es va retirar de l’òpera per dedicar-se a fer recitals i a impartir ‘masterclasses’. A Barcelona va venir per fer les dues coses, cantar davant del públic i instruir dins del programa Life Akademie per a joves cantants. La seva actuació en la cloenda del festival va ser un devessall de música, de simpatia, de capacitat de comunicar, d’humor. I d’una cosa rara com la humilitat.

La mezzosoprano va oferir un programa que a primera vista era molt estrany, semblava un poti-poti i de fet ho era. Però un poti-poti amb cap i peus i ben adaptat a les seves actuals capacitats vocals. Va començar amb quatre cançons sobre roses, un paquet en el que hi havia des de ‘Die Erwachte Rose’, de Richard Strauss, fins la cèlebre ‘La vie en rose’ (un gerro amb un gran ram de roses al darrera era un marc idoni tot i que segurament casual).

 

 

Van seguir unes peces diríem que familiars amb una cançó de bressol de Ginastera, i dues vinculades a les dues filles de la cantant, escrites per Carol Hall la primera i Jake Heggie l’altra. Portada per l’emoció, es va saltar una peça de Joseph Cantaloube, un compositor que agradava molt a Victoria de los Ángeles a qui va dedicat el festival, però que Von Stade va recuperar un cop es va adonar de la badada.

La segona part la va dedicar a Paris, ciutat on va viure molts anys, i a l’amor, un amor (i desamor) intens concentrat en tres cançons. Eren ‘Zamba’, de Ginastera; ‘Liebst du um Schönheit’, dels ‘Rückert Lieder’ de Gustav Mahler, i ‘Send in the Clowns’, de ‘A Little Night Music’, de Stephen Sondheim. Semblava impossible posar-les una darrera l’altra, però el cas és que va funcionar.

Frederica von Stade va desafinar més d’una vegada, però el color de la seva veu hi era, també el fraseig i una dicció impecable, i la seva manera d’estar dalt d’un escenari amb l’elegància i la simpatia que dèiem al començar. I la humilitat. Poques cantants es sotmetrien a l’escrutini de la seva veu ja gastada al costat d’una de ben fresca i jove. 

Rosa Massagué
Política&Prosa