Cerca de crítiques

Enquesta

Vladimir Ashkenazy il·lumina l'Auditori

17/11/2019 |

 

Programa: Vladimir Ashkenazy amb l'OBC

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

El llegendari músic rus va dirigir el seu compatriota Boris Belkin a Prokofiev

La temporada de l’OBC a l’Auditori va continuar comptant amb el llegendari violinista i director Vladimir Asheknazy al podi al comandament d’un altre gran intèrpret de l’instrument d’una generació posterior, el rus Boris Belkin. Als faristols, l’emblemàtic ‘Segon Concert per a violí i orquestra’ de Prokofiev, estrenat a Madrid amb la Simfònica d’aquella ciutat i sota la direcció d’Enrique Fernández Arbós. Tot un repte en el repertori per a violí i orquestra i en el qual Belkin va aconseguir un gran triomf.

El programa es va obrir amb els enigmàtics ‘Valsos Puixkin’, també de Prokofiev, interpretats amb humor i sentit del ritme, amb una OBC entregada davant del venerable mestre que, amb 82 anys, va demostrar bon pols, claredat en el gest i prou energia.

Boris Belkin va introduir l’obra del seu influent compatriota amb un so brillant i d’exquisida afinació, característiques constants durant tota la seva interpretació, sempre cuidant l’especial i fracturada línia melòdica d’aquest Prokofiev que desconcerta per la seva factura, a estones tot passió i en d’altres pura experimentació. Belkin es va moure amb facilitat en els dos mons i si en alguns passatges de l’últim moviment –en el qual les melodies de solista i ‘ripieno’ van a l’uníson– no tot va estar sempre al seu lloc, les aigües tornaven ràpidament al seu curs gràcies al cop de batuta del mestre, permetent-li al solista prou comoditat com per esplaiar-se en el discurs més virtuós. Malgrat l’èxit, no hi va haver propina, sobretot perquè la peça de Prokofiev no acaba en una explosió efectista.

La famosa ‘Pavana per a una infanta difunta’ de Ravel va obrir la segona part en una sòlida versió, decorada això sí amb una nota terrible de la trompa ràpidament superada davant d’una lectura en general cuidada i molt matisada. El final de festa va arribar amb aquests «esbossos orquestrals» que va ser com Debussy va anomenar a aquesta simfonia breu i immensament bonica que és ‘La mer’. L’obra, complement ideal de la ‘Pavana’ raveliana, va arribar servida amb molta cura, molt ben defensada per una OBC dúctil, mal·leable, brillant Ashkenazy va aconseguir crear aquestes atmosferes tan necessàries en el llenguatge del compositor francès, en un incessant joc de colors orquestrals. 

Pablo Meléndez-Haddad
El Periódico de Catalunya