Cerca de crítiques

Enquesta

La força de l'expressió en un programa únic

16/11/2019 |

 

Programa: Kavakos, Gilbert & NDR Elbphilharmonie Orchester

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Crítica del concert de Leonidas Kavakos i la NDR Elbphilharmonie Orchester al Palau de la Música

Leonidas Kavakos i NDR Elbphilharmonie Orchester
Palau de la Música. 13 novembre

Ajuntar dues obres aparentment contrastades entre si com el segon Concert per a violí de Béla Bartók i la Setena simfonia de Bruckner pot semblar estrany. Però sobre l’escenari, i sobretot si hi ha músics excel·lents, la cosa pot resultar rodona i perfectament complementària. I així va ser en el concert oficialment inaugural de la temporada Palau 100, després que les manifestacions a la Via Laietana la tercera setmana d’octubre impedissin la vetllada programada amb Simon Rattle i Magdalena Kozená.

Per sort, ens n'hem rescabalat amb la presència de Leonidas Kavakos i el seu Stradivarius Willemotte, al servei del concert de Bartók. El violinista grec concep l’obra de l’hongarès des del lirisme, a la recerca de sons purs, diàfans i amb riquesa tímbrica gràcies a uns harmònics portentosos. I quan cal ser cantellut en l’ staccato, tampoc no estalvia energia expressiva, però sempre tenint en compte criteris de bon gust, com si ens volgués fes comprendre que el de Bartók és un concert hereu de la gran tradició romàntica i clàssica que el precedeix, tot i el seu personalíssim estil.

La força de l’expressió musical es va plasmar en el treball orquestral, a càrrec de la formació d’Hamburg (NDR Elbphilharmonie Orchester), resident a la magnífica sala inaugurada el 2017 a la ciutat hanseàtica. Davant del gest enèrgic, clar i precís d’Alan Gilbert, l’orquestra va passejar per damunt dels compassos bartokians sense problemes. El plat fort esperava el seu torn a la segona part, amb una obra de tesi i de síntesi com la setena de Bruckner. A mig camí entre Wagner –a qui es va dedicar l’elegíac adagio– i Mahler, la immensa pàgina és un tour de force. Va ser feliçment superada pels músics hamburguesos, amb una corda compacta, fusta impecable i, tot i alguna puntual –i irrellevant– entrada dels metalls, unitat entre seccions i equilibri de contrastos en els plans sonors. 

JAUME RADIGALES
Ara