Cerca de crítiques

Enquesta

Arrencada de cavall

15/11/2019 |

 

Programa: Kavakos, Gilbert & NDR Elbphilharmonie Orchester

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Kavakos, Gilbert & NDR Elbphilharmonie Orchester
Director: Alan Gilbert
Palau 100. Palau de la Música Catalana, 13 de novembre 

La situ­ació d’excep­ci­o­na­li­tat i anor­ma­li­tat que viu el nos­tre país ha fet que, fins aquest dime­cres, no s’hagi pogut inau­gu­rar la tem­po­rada Palau 100. La can­cel·lació del con­cert inau­gu­ral, amb Mag­da­lena Kozena i Simon Rattle, pre­vist per al 18 d’octu­bre, amb motiu de la vaga gene­ral va fer que el con­cert de la NDR Elbp­hil­har­mo­nie Orc­hes­ter diri­gida pel seu titu­lar, el nord-ame­ricà Alan Gil­bert, fos una veri­ta­ble arren­cada de cavall d’una pro­gra­mació artística que encara porta la sig­na­tura artística de Víctor Gar­cia de Gomar, exdi­rec­tor artístic del Palau i ara al cap­da­vant del Liceu.

No és aquest el lloc més ade­quat per expli­car el que sig­ni­fica la tra­dició orques­tral germànica, perquè qui més ho pot expli­car és una vet­llada com la d’aquest dime­cres, que va ini­ciar-se amb l’intens i refe­ren­cial Con­cert per a violí n:2, BB 117 (1939) de Béla Bartók (1881-1945), que a judici del direc­tor Willem Men­gel­bert ha de ser con­si­de­rat el quart gran con­cert després dels de Beet­ho­ven, Men­dels­sohn i Brahms. Amb la presència super­la­tiva del ja habi­tual solista al Palau Leo­ni­das Kavakos, no només vam poder escol­tar una nova exhi­bició sonora del grec –quina mera­ve­lla de so que va extreure del seu Stra­di­va­rius Wille­motte (1734)!–, sinó un dis­curs musi­cal fet fàcil on cadas­cun dels detalls va cer­car, en tot moment, una com­pli­ci­tat i un diàleg amb el con­junt orques­tral. Sàvia­ment acom­pa­nyat per Gil­bert, el resul­tat va ser una arqui­tec­tura sonora que ens va reve­lar les pors i inqui­e­tuds que el com­po­si­tor hon­garès va voler mate­ri­a­lit­zar, a finals de la dècada dels trenta, davant de l’ascens del fei­xisme. Vui­tanta anys després de la seva estrena, el con­cert segueix col­pint i nafrant, pos­si­ble­ment perquè a Occi­dent encara no hem sabut era­di­car aquesta pesta infame que avui ano­me­nem amb altres deno­mi­na­ci­ons, però que segueix sent fei­xisme.

De les músiques en forma d’advertència i pro­fe­cia, a la segona part vam ser conduïts al sem­pre com­plex i intens món simfònic d’Anton Bruck­ner (1824-1896), del qual l’equip orques­tral ham­burguès va asso­lir una lec­tura de les que recor­da­rem durant anys.

 

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt/Avui