Cerca de crítiques

Enquesta

Desconstruint Doña Francisquita

14/11/2019 |

 

Programa: 'Doña Francisquita' d'Amadeu Vives

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Doña Francisquita es representa al Liceu fins el 17 d'octubre

“Se está cargando el nubarrón“, diu en un moment donat Cardona, un dels personatges de Doña Francisquita, la sarsuela d’Amadeu Vives, que aquests dies es representa al Gran Teatre del Liceu. L’estrena a Barcelona d’aquesta producció, creada per Lluís Pasqual, va coincidir amb l’escrutini de les eleccions generals i, en aquest context, les paraules de Cardona semblaven una profecia del complicat panorama polític que els assistents a l’estrena ens vam trobar a la sortida, tot observant les primeres enquestes. Una sensació encara més reforçada si tenim en compte que la proposta de Lluís Pasqual situa cada un dels actes de la popular obra del compositor català, homenatge a Madrid i al madrilenyisme, en tres moments concrets i crítics de la història d’Espanya: el primer acte a la Segona República, durant l’enregistrament d’un disc de 78 revolucions en un estudi de ràdio; el segon al tram final del franquisme, amb Manuel Fraga de Ministre, en un plató de Prado del Rey i el tercer, en l’actualitat, durant un assaig general que podríem situar al Centro Dramático Nacional.

A través d’aquest concepte, Pasqual pretén treure de context i desconstruir una obra com Doña Francisquita, eliminant els diàlegs originals, per considerar-los antiquats i casposos, i atorgant el pes de la continuïtat de l’acció a un actor, en el paper de productor, encarnat per Gonzalo de Castro i posant així en primer terme l’element musical de l’obra. I cal dir que, com a concepte i sobre el paper, la idea té sentit i és atractiva. El problema és que, si bé el paper ho aguanta tot, sobre l’escenari no tot funciona. I la proposta de Pasqual no funciona per diversos motius. El primer i principal és que ha substituït els diàlegs (aquells antiquats i casposos) per un text tan poc inspirat i tan repetitiu que gairebé fa enyorar l’original. Víctima d’això és un Gonzalo de Castro que fa el que pot per donar continuïtat i aportar algun toc d’humor, però caient inevitablement en allò que a Madrid en diuen “el chascarillo”.

Així, els números es van succeint, desconnectats i descontextualitzats, fins a arribar a un segon acte destensat, després d’un primer més airós i un tercer que creix gràcies a l’aparició de la llegendària Lucero Tena, exhibint-se amb les castanyoles en el famós Fandango, i el protagonisme d’un competent cos de ball. Poc bagatge per a una producció que, si a Madrid va escandalitzar els puristes de la sarsuela, per Barcelona passarà sense pena ni glòria.

Óliver Díaz, al capdavant de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, no va acabar d’aprofitar el protagonisme que el concepte de Pasqual li atorgava. El jove director asturià, actual director del Teatre de la Zarzuela de Madrid, va intentar ressaltar el detallisme cambrístic de la partitura de Vives, subratllant veus internes i aconseguint un so càlid en general, però a la seva direcció li va mancar gràcia i sabor, aquella empenta tan característica i necessària en el gènere, aquell intangible imprescindible. Tot plegat es va traduir en una lectura difusa en els contorns i tendent al tedi, tot i puntuals detalls interessants. El Cor del Liceu es va lluir amb el famós Coro de románticos, aconseguint un color bonic i expressiu, mentre que va mostrar més desigualtats en la resta de l’obra.

Dues sopranos de característiques diferents han assumit el rol protagonista al Liceu. La ja consagrada María José Moreno i la jove Elena Sancho Pereg. Moreno és un valor segur. Una soprano lírico-lleugera amb cos, timbre bonic, bona projecció i fraseig impecable. Va superar sense dificultats els picats de La canción del ruiseñor i va tractar de donar entitat al personatge, tot i les dificultats que li posava la producció, en la que el personatge perd presència. Elena Sancho Pereg, per la seva banda, és una lleugera pura, amb un timbre que recorda a les lleugeres d’altres temps amb aquell vibrato caprino tan característic. És molt elegant i mostra una facilitat insultant en el registre agut i les agilitats però s’agrairia una mica més de projecció.

Celso Albelo va oferir aquí una de les seves interpretacions més rodones al Liceu. El record d’Alfredo Kraus, pel que fa a l’articulació tècnica, és evident i fins i tot en el fraseig i aquelles “s” tan característiques del referent canari. Tant és així que, per moments voreja la perillosa imitació. En qualsevol cas, el seu Fernando va estar molt ben cantat, ben frasejat, amb projecció suficient, agut impecable i absolut domini de l’instrument. No es pot dir el mateix d’Antonio Lozano, el Fernando del segon repartiment, d’emissió molt irregular, per moments nasal, per moments gutural. La seva millor intervenció va ser a la famosa ària Por el humo se sabe dónde está el fuego, on va donar el millor de si mateix.

Esplèndid el Cardona d’Alejandro del Cerro. En la segona funció, ja sense els nervis de la primera, es va posar encara més de manifest un timbre atractiu, bona projecció, un cant expansiu però curós i una dicció claríssima. Podria haver interpretat el primer tenor, Fernando, sense cap problema. En canvi, el paper d’Aurora “La Beltrana” no escau a la vocalitat d’Ana Ibarra que ha tingut millors prestacions al Liceu amb altres papers. Cal més cos que el que pot oferir la mezzo per aquest rol i això va provocar una gran desigualtat tímbrica i falta de rotunditat en les seves intervencions. María José Suarez va aportar el to més zarzuelero en les seves intervencions parlades, Miguel Sola va dibuixar un discret Don Matías i Isaac Galán va ser un eficient Lorenzo Pérez. La multitud de secundaris de l’obra va anar a càrrec de membres del cor, alguns amb més projecció que d’altres però, en general, amb la suficient implicació. 

Antoni Colomer
Núvol