Cerca de crítiques

Enquesta

Anna Netrebko, reina de la nit al Liceu

13/11/2019 |

 

Programa: Anna Netrebko

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

El concert per celebrar el 20è aniversari de la reobertura del Liceu va tenir un nom propi radiant i lluminós: el d’Anna Netrebko, la superdiva del moment. La soprano russa, juntament amb el baríton Charles Maltman i el tenor Yusif Eyvazov, van oferir un concert molt complet amb àries i duos d’òpera italiana, majoritàriament de Verdi. Els acompanyava l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, sota la direcció de Denis Vlasenko. El programa i les actuacions dels tres cantants van fer les delícies del públic.

Anna Netrebko no necessita presentació. Darrere el màrqueting hi ha una soprano amb una tècnica molt sòlida, una veu vellutada i generosa, aguts fàcils i greus esplèndids. A més a més, ha demostrat que és capaç d’adaptar-se a qualsevol estil, ja sigui belcantista, mozartià o wagnerià. Ara bé, la ductilitat de la seva veu no és infinita, i en els papers verdians més dramàtics és on se li veuen els límits naturals. Netrebko va començar la carrera fent papers belcantistes que li anaven com l’anell al dit, i més tard va passar a un repertori més pesat, fins arribar a Lady Macbeth. És com si algú que calça un 38 es posés unes sabates del 43. Netrebko continua sent una soprano esplèndida, però està errant el repertori.

El duo d’Otelloque obria el concert, de caire líric, el va brodar i ens va posar la mel a la boca per continuar-la escoltant embadalits. Però després ja va abordar papers dramàtics amb una veu que no té prou gruix ni prou envergadura perquè resultin efectius. Àries com “Tu che le vanità”, de Don Carlo, o el duo “Ove son io?”, de Macbeth, no van tenir prou força i temperament dramàtics. En canvi, va ser una delícia l’ària de La Wally“Ebben?… Ne andrò lontana”, que va cantar amb molt de gust i una línia elegant. La famosa ària de Gianni Schicchihavia de ser una peça del tot indicada per a ella, però la va cantar amb un amanerament bastant lleig i al final sostenint l’agut de manera innecessària.

Al seu costat hi havia el baríton Charles Maltman, un cantant fabulós, amb una veu poderosa i gran —que a vegades li costava controlar—, i un frasseig molt acurat. Va cantar dues àries en solitari, “Pietà, rispetto, amore”, de Macbeth, i “Nemico della patria”, d’Andrea Chénier. Com a Macbeth va resultar molt convincent, va cantar amb força i seguretat, i amb aguts fàcils. Però com a Carlo Gerard va estar absolutament radiant, en una interpretació temperamental d’antologia. Cal destacar també el duo amb Netrebko de La vídua alegre, una peça divertida i curta, que va incloure una petita escena de ball entre els dos protagonistes.

La tercera veu era la del tenor Yusif Eyvazov, un cantant que no estava al mateix nivell que Netrebko i Maltman. Eyvazov té una veu lírica i clara, però plana, amb manca d’harmònics que la facin vibrar. A més a més, va abordar un repertori que estava en clara dissonància amb el seu timbre. Papers forts com els d’Otello, Luisa Miller, La forza del destino, i sobretot, Cavalleria rusticana, quedaven fora del seu abast.

El públic, dempeus, no parava d’aplaudir. Escoltar la diva russa en directe és un luxe que a Barcelona no es prodiga gaire. 

Aina Vega i Rofes
Núvol