Cerca de crítiques

Enquesta

Una mera il·lusió

9/10/2019 |

 

Programa: Turandot, de Puccini

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

Turandot
Director d’escena: Franc Oleu. Director musical: Josep Pons.
Gran Teatre del Liceu, 7 d’octubre 

L’accés al Liceu des de la Ram­bla estava tan­cat i s’havia d’entrar al tea­tre fent una fila pel car­rer. Tot ple­gat, per repre­sen­tar amb no sé quina mena de gla­mur l’inici de la tem­po­rada en la cele­bració del vintè ani­ver­sari de la rei­nau­gu­ració. Una catifa ver­me­lla i tanta para­fernàlia perquè hi des­fi­les­sin polítics (minis­tres soci­a­lis­tes, con­se­llers del govern “inde­pen­den­tista”, alcal­dessa dels comuns) esce­ni­fi­cant un moment de con­fluència en plena tensió en la vigília d’una sentència judi­cial? Això, men­tre el tea­tre estava ocu­pat per la plana major de l’empre­sa­riat català, domi­nant en el seu tea­tre públic, amb uns quants com­par­ses, entre els quals, gent de les fau­nes tea­tral i periodística. I és així que la tem­po­rada es va inau­gu­rar com si al país no hi passés res. Cap mos­tra de dis­sensió, cap pro­testa, ni tan sols cap inqui­e­tud. Vaig sen­tir un cert males­tar, una ver­go­nya de ser-hi.

El cas és que, un cop van arri­bar els polítics, un vídeo va lloar amb imat­ges i la veu solemne de Lluís Soler “totes les emo­ci­ons” vis­cu­des en aquell tea­tre. Retòrica buida, com­plaença bur­gesa en la sen­si­bi­li­tat estètica. I és així que va començar una nova Turan­dot, amb els enig­mes per des­xi­frar de la prin­ci­pessa, per recor­dar que, com si la vida seguís igual, vint anys abans n’hi va haver un altre mun­tatge per reo­brir un tea­tre a imatge i sem­blança del que va cre­mar-se. Una nova Turan­dot amb imat­ges flo­tants que volen crear la sen­sació que l’esce­nari és un reflex d’una soci­e­tat on estem empre­so­nats a la tec­no­lo­gia, repre­sen­tada com una màquina exter­mi­na­dora, i a les imat­ges vir­tu­als que creen un món paral·lel. Una mera il·lusió, un parany, un escla­vatge. Com també ho pot sem­blar el mateix mun­tatge amb direcció escènica de Fran­cesc Aleu: només un deco­rat on sem­pre pas­sen coses per man­te­nir dis­tret l’espec­ta­dor i, amb una apa­rença de moder­ni­tat, sot­me­tre’l a l’espec­ta­cu­la­ri­tat. Una bar­reja de referències que duen a pen­sar en un encre­ua­ment de Metro­po­lis, de Fritz Lang, i Tron, de Ste­ven Lis­ber­ger.

Al final es pot entre­veure una idea esti­ma­ble: Calaf es queda sol amb la seva victòria, desem­mas­ca­rat en el seu intent de pos­seir una dona que, havent exer­cit la cru­el­tat per pro­te­gir-se de la violència mas­cu­lina, ales­ho­res es reco­neix en una víctima: Liu, el cadàver de la qual roman men­tre s’esdevé el duet final entre Calaf i Liu, que reco­neix l’existència de l’Amor en la pobra esclava: la dona sacri­fi­cada que, tan­ma­teix, és una altra invenció mas­cu­lina que com­ple­menta la de la dona fatal. Liu, en tot cas, és subli­mada en aquest mun­tatge, de la mateixa manera que, per sobre d’una apa­gada Iréne The­o­rin (Turan­dot) i d’un sòlid Jorge de León (Calaf), van excel·lir els pia­nis­simi i la deli­ca­desa d’Ermo­nela Jaho en les dues àries de l’esclava. Això, men­tre l’Orques­tra del Liceu, diri­gida pel titu­lar Josep Pons, va sem­blar que feia evi­dent que, per sobre del lirisme de Puc­cini, a Turan­dot s’hi imposa l’ampul·losi­tat i l’efec­tisme.

IMMA MERINO
El Punt / Avui