Cerca de crítiques

Enquesta

Errabund i sense ànima

29/9/2019 |

 

Programa: Rèquiem alemany de Brahms

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Temporada OBC. Concert número 1.
Director: Kazushi Ono. Obres de Cruixent i Brahms. Ilona Krzywicka; Dietrich Henschel. Orfeó Català. OBC.
L’Auditori, 27 de setembre 

Eren els romàntics alemanys els que estaven convençuts que la música era l’art que més permetia calibrar l’estat moral d’una nació. Si hem d’ajustar-nos a l’escoltat en el concert inaugural de la nova temporada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), certament el resultat va ser prou indicatiu per corroborar com estem, col·lectivament, en un moment desorientat, despistat i, fins i tot, errabund.

Més enllà dels resultats musicals, sorprèn que només cinc any després d’haver programat amb François Xavier-Roth l’extraordinari Un rèquiem alemany de Johannes Brahms (1833-1897) s’hagi tornat a interpretar i a més, com en aquella ocasió, per assolir només uns magres resultats musicals. No menys estrany resulta que es torni a insistir amb l’extraordinari compositor Ferran Cruixent, en aquest cas amb una obra encàrrec de la mateixa OBC i estrena absoluta, quan aquest just va fer el seu baptisme amb l’OBC el febrer del 2018 amb Deus ex machina i, tot i fer aquesta estrena en el concert inaugural, no hagi estat nomenat compositor en residència de L’Auditori per a aquesta temporada ja que ho són Ramon Humet i Pablo Carrascosa.

Desconec com s’ho han pogut prendre aquests compositors en residència, però podríem comprendre l’elecció de l’inquietant i suggeridora Human brother de Cruixent si aquesta mostrés algun vincle amb l’obra brahmsiana que, en absolut, el té. Si l’obra de Cruixent s’entronca amb la tradició de l’experimentació diàleg entre tecnologia i orquestra simfònica, experimentació de la qual Robert Gerhard va ser un dels grans pioners, per anunciar-nos i corroborar, una vegada més, la mort de l’humanisme, l’obra de Brahms ens endinsa en un moment històric en què, malgrat mostrar senyals inequívocs de la progressiva pèrdua de valors espirituals, encara es creia en les grans preguntes de la vida i la necessitat dels transcendentals (la bellesa, la veritat, la bondat) per a la seva resposta.

Malauradament, a diferència del que creia Brahms, poc va haver-hi de revelació divina en l’anodina i plana lectura de pur tràmit que se’ns va oferir del Rèquiem alemany.

Sense negar algun moment d’interès –penso en el sisè moviment–, en cap cas va ser una interpretació que ens conduís a algun lloc.

La soprano Ilona Krzywicka va apostar pel lirisme, mentre que el baríton Dietrich Henschel ho va fer des del seu vincle amb l’historicisme. La fusió sonora de l’Orfeó Català amb l’OBC va mostrar senyals inequívocs de pocs assaigs per acabar signant un resultat mancat d’expressió i commoció. En podríem dir mancat d’ànima. Possiblement, la mateixa ànima que ens manca com a país errabund que som.

 

Oriol Pérez Treviño
El Punt/Avui