Cerca de crítiques

Enquesta

Un Beethoven prescindible i dos d'indispensables

27/9/2019 |

 

Programa: Simfònica del Vallès

Lloc i dia: La Faràndula de Sabadell

La Simfònica del Vallès va començar la seva temporada a La Faràndula, i l’endemà al Palau de la Música Catalana, ambdós molt plens, amb un monogràfic de Beethoven. Va ser el primer dels tres programes que li dedicarà en ambdues ciutats. Ho va fer sota la direcció de Salvador Mas i amb la participació del Cor Jove de l’Orfeó Català en una estimable actuació en afinació, dicció, equilibri i cohesió a la feixuga Cantata per la mort de l’Emperador Josep II WoO87, composta als vint anys.

Beethoven hi demostra l’assimilació de l’estètica oficial de la música religiosa del moment, així com uns recursos propis que marcaran el seu llegat. Per exemple, l’estil en Do menor, la densitat en el so i dels plans sonors, i diverses prefiguracions melòdiques desenvolupades a Fidelio. No obstant això, la perd una retòrica i manca d’idees que l’aboquen a la monotonia i una extensió excessiva.

Ulrike Haller i Robert Holzer van complir: la soprano, amb una musicalitat i fraseig acurat, tècnicament correcte, tot i un esmalt tímbric menys diamantí que en altres ocasions; i el baix, gràcies el domini del registre en una emissió no sempre idònia. Prèviament, la fanfara conclusiva –més solemne que excitada– de l’obertura Egmont Op. 84 apuntava l’intens i efectiu treball de la setmana. Com el de la transició cap al quart moviment de la Cinquena simfonia, el crescendo precedent va pujar-se en una ràfega continguda i punyent.

En conjunt, la simfonia va sonar vigorosa i definida en dinàmiques (forte-piano sobtats, sforzandi), rítmica i articulació fent òbvies les correlacions i dialèctiques internes d’una obra mestra. Cal destacar el primer flauta i la secció de corda. En particular, els primers violins. Irrellevant va ser la tènue caiguda de tensió durant el desenvolupament del quart moviment o certa pesadesa a la coda, tot i la seva contundència. L’andante, molt orgànic, va fluir amb l’agilitat de pols de la tradició divuitesca; mentre que l’scherzo es perfilava des del misteri i l’expectativa.

De memòria, sota una mirada severa i un gest precís, a vegades sec i vehement, Salvador Mas es percebia amb la fusta d’un kapellmeister de l’antiga escola alemanya, oxigenada per la influència de Sergiu Celibidache. Alguns gestos i tics ho evidenciaven tant com la construcció des de les famílies instrumentals dels greus o el tractament dels temps com a espai de la música, per estructurar els plans sonors i fer intel·ligible la forma. A la mitja part, amb la loquacitat i claredat que el caracteritza, el viola Lluís Cabal va donar la benvinguda al públic informant de la cooperació amb la Jove Orquestra Graeme Clark. Per cert, qualitatives notes al programa d’Aina Vega. 

Albert Ferrer Flamerich
Diari de Sabadell