Cerca de crítiques

Enquesta

Flórez a Peralada. Benvinguts al circ

11/8/2019 |

 

Programa: Juan Diego Flórez

Lloc i dia:Festival Castell de Peralada

El passat 9 d’agost, Juan Diego Flórez va tornar al Festival Castell de Peralada, en la que va ser la seva quarta visita a l’incomparable marc empordanès. Un concert on el tenor peruà va estar acompanyat per la soprano armènia Ruzan Mantashyan, l’Orquestra Simfònica del Vallès i la direcció de Guillermo García Calvo. El programa incidia en el nou repertori assolit per Flórez en els últims anys que, deixant de banda els seus orígens rossinians, ha emprès parts de més gruix vocal de compositors com Gounod, Massenet i, fins i tot, Puccini. Malgrat les seves bones intencions, la tècnica impol·luta i el fraseig encisador, la veu no ha evolucionat de la mateixa manera que la d’alguns dels seus companys de corda, d’idèntics orígens.

El concert s’inicià amb la bellíssima obertura de Mignon d’Ambroise Thomas, una de les òperes més populars de tot el segle XIX. El 1894 ja havia arribat al miler de representacions a l’Opéra Comique, teatre on s’hi havia estrenat el 1866. Pàgina d’un delicat melodisme, amb una molt bona interpretació per part de l’Orquestra Simfònica del Vallès, ens va fer desitjar la seva representació al Liceu, on Mignon tanmateix va tenir un passat absolutament esplendorós.

El primer episodi vocal estigué dedicat a Gounod i el seu Roméo et Juliette, amb les àries dels dos protagonistes i el duo “Nuit d’hyménée”. Flórez ja enamorà des del primer moment amb els seus eteris pianíssims, la delicadesa en l’atac i la varietat dels reguladors. La soprano Ruzan Mantashyan, però, no estigué al mateix nivell amb la seva virtuosística ària, plena de brillants coloratures que la soprano realitzà amb gran precisió tècnica, però que patí d’uns aguts esfereïdors, que durant tota la vetllada enterboliren la interpretació. Sorprenentment, al duo d’amor entre Roméo i Juliette trobarem més adient la visió ingènua del personatge de la soprano armènia que la manca d’heroisme en la veu de Flórez, on les seves qualitats no foren suficients per amagar la manca d’un instrument de més gruix i presència. Malgrat els petons i les carícies dels dos intèrprets, hi mancà rauxa romàntica a una interpretació en excés mil·limetrada per un efectisme poc consistent.

Amb l’obertura de La favorite, amb una introducció precipitada per part de la batuta de García Calvo, s’obrí el segon bloc del programa, dedicat a Donizetti. De nou ens trobarem amb la mateixa problemàtica que a l’anterior part: Flórez interpretà una introspectiva ària d’Edgardo, amb una línia de cant exquisida i una gran atenció al text, especialment en el recitatiu, però novament hi mancà empenta al duo amb la protagonista, obligant a enfosquir i engolar les sonoritats en un registre greu del que el tenor no disposa. Mantashyan, per la seva part, no anà més enllà de la simple correcció.

Després de la pausa, un nou bloc dedicat a l’òpera francesa obrí la segona part del concert, amb les àries de Faust, Marguerite, a més a més del duo del primer acte de Manon, on l’excés de manierisme i una dulcificació extenuant desvirtuà l’apassionada pàgina de Massenet.

La verista última part del programa s’inicià amb l’intermezzo de l’òpera L’amico Fritz, amb unes cordes titubejant per moments i una direcció poc incisiva. En aquest aspecte, la batuta de García Calvo patí d’una languidesa en els fragments de La bohème que prosseguiren, permetent a Flórez i Mantashyan recrear-se en filigranes de les sonoritats etèries i delicades, però amb un discurs on hi mancà immediatesa i naturalitat.

En l’apartat de propines, les pàgines escollides foren d’allò més popular, folklòric i trillat, buscant l’ovació fàcil d’un públic poc exigent: “O mio babbino caro”, “Granada” o el duo de “El gato montés”. Davant l’èxit, Flórez agafà la guitarra (ja una tradició en els seus últims concerts) per interpretar, transformat en cantautor de luxe, conegudíssimes tonades com “El palmero”, “La flor de la canela” i “Cucurrucucú paloma”, on el seu control del fiato va fer embogir el públic.

Aleshores l’extraordinari artista es veié encara amb forces per al triple salt mortal, en una carpa encisada pel seu talent. Flórez culminà l’actuació amb el “Nessum dorma” de Turandot. Poc importaven llavors els trucs de mag de fira per poder assumir una partitura que a la llum d’un escenari operístic no passaria els nivells mínims exigits.

La capacitat de fascinació del circ ho permet tot. 

Dani Cortés Gil
Núvol