Cerca de crítiques

Enquesta

Alfred i Adrian Brendel interpreten Beethoven al Palau

Un Beethoven familiar

23/11/2004 |

 

Tots els assistents al concert sabíem que anàvem a veure el concert d’un intèrpret consagrat que ja no ha de demostrar res a ningú, referència absoluta quan es tracta d’interpretar música de compositors del classicisme i del primer romanticisme i d’un altre intèrpret del que el màxim que havíem sentit eren comentaris. El pare, Alfred, va ser el primer en enregistrar tota la música per a piano de Beethoven a principis de la passada dècada dels seixanta i el seu coneixement d’aquest autor és profund. El fill, Adrian, de només vint-i-vuit anys havia expressat el dia anterior en roda de premsa els pros i els contres de viure sota l’ombra d’un gran mite. De fet, feia esment a que hi havia pros, però no contres, però que sempre havia fugit de tocar el piano, per evitar comparacions massa directes. Va decidir-se pel violoncel. I després del que hem pogut sentir l’elecció va ser encertada. Pare i fill porten prop de dos anys voltant pel món interpretant aquestes obres que, a més, han enregistrat pel segell Philips.

L’atractiu programa ens proposava un repàs a les obres que Beethoven escrigué per a violoncel i piano, presentant-nos una ampla visió des de la primera sonata escrita el 1796 en ple període formatiu de caire més clàssic i la darrera escrita el 1815 on trobem un Beethoven lliure pel que fa a la forma i agosarat pel que fa al contingut.

El concert començà amb la primera de les Sonates, en Fa major, op. 5/1 en dos moviments que va permetre a Adrian Brendel mostrar la potència i amplitud del seu so. La seguí la tercera de les Sonates, en La major, op. 69 on en el seu tercer moviment, Adagio cantabile-Allegro vivace s’assolí un dels punts àlgids del concert. Després de la pausa les 12 Variacions sobre un tema de l’oratori Judas Macabeu de Händel (Beethoven sempre mostrà més tirada cap a Händel que cap a Bach) per finalitzar amb la darrera de les Sonates, la número 5, en Re major, op. 102/2, de gran intensitat i que es clou amb un Allegro fugato, format ja caduc el 1815 i que va causar sorpresa en la seva presentació.

Crec que els que vam assistir el passat divendres al concert vam tornar cap a casa convençuts que el pare Brendel segueix essent, malgrat els seus gairebé setanta-quatre anys, un referent i que el fill Brendel li segueix les passes i que en el futur de ben segur destacarà en el trio que va comentar està formant amb el pianista Till Fellner i la violinista Lisa Patriashvili.

Ignasi Albors
Catclàssics