Cerca de crítiques

Enquesta

Bach, cara i creu

8/8/2019 |

 

Programa: Amsterdam Baroque Orchestra & Choir. Ton Koopman, director

Lloc i dia: Auditori Espai Ter

El passat 4 d’agost, el director holandès Ton Koopman i els seus Amsterdam Baroque Orchestra & Choir feren parada al Festival de Torroella de Montgrí, ja en la seva 39a edició. En el programa, dues cantates sacres a la primera part (les BWV 110 i 127) i la cantata profana “La disputa entre Febus i Pan” BWV 201 omplint tota la segona part. És a dir, la cara i la creu de la producció vocal del Déu pare suprem de la música occidental.

La creu es mostrà en les dues cantates religioses que obriren el concert. La primera d’elles, la BWV 110 (“Que la nostra boca s’ompli de somriures”) és un cant exultant al triomf de la fe. L’obra s’obre amb la imponent obertura a la francesa reaprofitada per Bach de la seva Suite per a orquestra nº4. Ja des dels primers compassos ens admirà la clara articulació de Koopman en la seva direcció, plena de detalls i matisos, amb un nervi que en cap moment precipità el discurs. Els seus instrumentistes respongueren a la perfecció amb un so compacte (admirables cordes) i un gran virtuosisme per part dels diferents instruments solistes de vent. En aquest apartat, l’extenuant trompeteria demostrà una afinació excel.lent, com poques vegades hem escoltat.

En l’apartat coral, un grup d’uns vint components, el nivell fou també altíssim, tant per l’empastament, d’unes veus sanes i de timbre jovenívol, com per una dicció perfecta i un contrapunt totalment translúcid.

Potser els solistes vocals estigueren al mateix nivell d’excel·lència fins ara apuntat. La soprano Ilse Eerens i el tenor Tilman Lichdi demostraren una perfecta adequació a l’estil, però un instrument de poc gruix i sonoritats excessivament blanquinoses. Molt més discret es presentà el contratenor Maarten Engeljes, d’aguts dubtosos i poca presència vocal. Malgrat tot, des del primer moment, el baix Andreas Wolf ens sorprengué amb la seva poderosa veu, de greus generosos.

Però, poc a poc, la gran batuta de Koopman encomanà també als seus cantants la gran sapiència bachiana acumulada durant una llarga vida d’estudi dedicada a les obres del gran mestre. La segona cantata, la BWV 127, “Senyor Jesucrist, veritable home i Déu”, encara estigué un esglaó per sobre de l’anterior obra, amb una totalment colpidora interpretació, fins gairebé portar-nos a les llàgrimes, que Ilse Eerens realitzà de l’ària per a soprano. Interpretació enllaçada amb la no menys extraordinària que Klaus Mertens realitzà de la seva part, una moguda descripció de l’Apocal.lipsi (de nou, amb una exigent part per a trompeta solista) on el veterà baix ens impressionà amb el seu encara rotund i robust instrument.

La cara de Bach, potser en la seva fisonomia menys coneguda, aquella humorística, juganera i divertida, correspongué a la cantata profana “La disputa entre Febus i Pan” BWV 201, una espècie de drama amb música que molt bé podria haver passat per una escena operística. Un episodi extret de les Metamorfosis d’Ovidi, però que en mans de Bach, com Wagner també faria en Els mestres cantaires de Nuremberg, es converteix en un còmic concurs de cant entre la tradició i la modernitat. Els dos aspirants, Febus i Pan (interpretats pels dos baixos de la vetllada), es disputen el premi al millor cantant. Malgrat que el vencedor acaba essent l’apol·lini Febus (hagués estat un escàndol que no hagués estat així), a nosaltres ens encisà el dionisíac Pan i la seva agitada ària. Andreas Wolf en va ser una interpretació perfecta vocalment, amb unes gotes d’humor escènic que gairebé varen fer interrompre l’obra pels aplaudiments del públic. La resta dels seus companys també mostraren alguns detalls actorals molt adients que convertiren l’escenari de l’Espai Ter en un petit teatre d’òpera.

En definitiva, una de les més grans vetllades que recordem entre totes les edicions que hem visitat el Festival i un extraordinari debut a Torroella de Koopman i els seus músics, una visita que desitgem es torni a repetir aviat. Soli Deo Gloria. 

Dani Cortés Gil
Núvol