Cerca de crítiques

Enquesta

Christian Thielemann dirigeix Wagner al Palau de la Música

Allau wagneriana

23/11/2004 |

 

Obres de Wagner. Orquestra de la Deutsche Oper de Berlín. Director: Christian Thielemann. Palau 100, Barcelona, Palau de la Música Catalana, 21 de novembre.

Wolfgang Wagner no té ni un pèl de tonto. Quan comenta que té ben lligat per al Festival de Bayreuth fins a la propera dècada Christian Thielemann és perquè el net del compositor sap de primera mà que el director alemany és un dels més eminents wagnerians del nostre temps. Una selecció d'obertures i fragments orquestrals no és ben bé el mateix que The real thing, però va servir amb escreix per sadollar les ànsies d'escoltar un Wagner de so ample, compacte i consistent, d'una brillantor gairebé arrogant servit per una batuta que va desencadenar assalt rere assalt, sense treva ni pietat per a unes orelles estupefactes davant semblant demostració de força musical. Thielemann pot haver perdut la batalla político-operística de Berlín i presentar-se com a dimissionari director musical de la Deutsche Oper de la capital alemanya, poc importa, la seva orquestra va respondre amb un fervor afirmatiu, des d'un aclaparador metall fins a una corda càlida (esplèndids violoncels, sobretot), tots en sincronia perfecta a l'esclat contrapuntístic del preludi del primer acte de Die Meistersinger von Nürnberg, que, com a propina, va tancar la vetllada.

Si l'obertura de Rienzi va recuperar la noblesa que lectures merament basades en la superficial espectacularitat li roben, el preludi del primer acte de Lohengrin va ser d'un escalf inusual, mentre que a l'obertura de Tannhäuser -com per altra banda també passa a la versió que Thielemann signa a Bayreuth- convenç més el lacerant cant dels pelegrins que els seductors perfums del Venusberg. A la segona part, el termòmetre emocional es va disparar, ja d'entrada amb sengles "bocins sanguinolents" de Götterdämmerung. El pletòric Viatge de Siegfried pel Rin incorporava tant les efusivitats amoroses de l'heroi i Brünnhild com les onades bressolants del riu, però va ser en una commocionadora Marxa fúnebre -amb quina diabòlica habilitat construeix els grans clímax!- on Thielemann va revelar el veritable sentit del mot èpica.

L'encanteri del Divendres Sant va ser un petit respir de refinada deliqüescència abans del darrer assalt, un incendiari preludi de Tristan und Isolde, amb la passió desbordada en ones cada cop més intenses, envestides de fúria amorosa amarada de fatalitat feta música, conduint a la lluminosa transfiguració de la mort d'Isolde. Explicava Georg Solti com Richard Strauss li va preguntar per què el corn anglès no participa al darrer acord de Tristan i, davant la ignorància del director hongarès, li va respondre que l'instrument representava el filtre amorós i per això està callat, ja que al final només queda l'amor pur. Amb Christian Thielemann el que vam tenir va ser ni més ni menys que Wagner pur.
Xavier Cester
Avui