Cerca de crítiques

Enquesta

Paris mon amour: Festival Pablo Casals de Prades

6/8/2019 |

 

Programa: L'Europe à Paris

Lloc i dia:Festival Pablo Casals, de Prades

El passat 2 d’agost vam poder gaudir del concert “L’Europe à Paris”, del “Festival Pablo Casals” de Prades. La vetllada va tenir lloc en l’incomparable marc de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, a Codalet i va incloure un variat i sorprenent programa amb obres de Meyerbeer, Chopin, Prokófiev i Stravinski, tots ells músics estrangers que entre els segles XIX i XX es van sentir atrets pel llavors primer centre cultural mundial, París.

L’obra que obrí el concert va ser el deliciós Quintet per a clarinet i cordes en Mi bemoll major de Giacomo Meyerbeer, una obra de joventut (1812) coetània del més famós Quintet per a clarinet, Op. 34 de Weber, amb diverses similituds. Cal recordar que, tant un com l’altre, que es professaven una estreta amistat, compartiren pupitre a les classes de Vogler a Darmstadt. Els dos quintets es van escriure al mateix temps (un xic abans el de Meyerbeer), essent dedicats al mateix intèrpret, el gran virtuós del clarinet Heinrich Bärmann.

A Cuixà, el quintet de Meyerbeer estigué interpretat pel clarinetista barceloní Isaac Rodríguez i el Shanghai Quartet. La gran complexitat tècnica dels pentagrames meyerbeerians fou en les mans de Rodríguez d’una perfecta execució, amb una articulació nítida i un admirable sentit del fraseig. L’acompanyament del quartet de corda es mantingué atent durant tota l’obra, especialment en els diàlegs amb la viola de Honggang Li i el violoncel de Nicholas Tzavaras, als qui curiosament Meyerbeer atorgà major protagonisme en detriment del dos violins. De l’excel.lent interpretació, només enyorarem no haver escoltat del segon moviment de l’obra, un tema amb variacions, que recentment va descobrir el clarinetista Dieter Klöcker a Praga. El mateix Isaac Rodríguez ens informà de la impossibilitat d’arribar fins a la partitura, encara no editada. Des d’aquestes línies volem agrair la seva ajuda en la documentació per a aquesta cònica.

La segona obra del concert va ser la Sonata per a violoncel i piano, op. 65 de Chopin, amb François Salque (violoncel) i Xénia Maliarevitch (piano). Interessant escoltar aquest Chopin cambrístic més enllà de les tan repetides obres pianístiques, d’un romanticisme molt més evolucionat que ens va fer pensar en algunes pàgines del Brahms primerenc. Salque en va fer una interpretació molt notable i controlada (malgrat la seva marcada gestualitat), però potser massa encotillada. El piano de Maliarevitch no anà més enllà d’un discret i simple acompanyament.

Després del descans, que ens permeté fruir de la bellesa de l’incomplet claustre de marbre rosa de Cuixà (la resta es troba a Nova York), la segona part del concert s’obrí amb la Sonata per a dos violins, op. 56 de Prokófiev, una espècie de còmic divertimento però de gran exigència tècnica, amb un estretíssim diàleg entre els dos intèrprets. En aquest cas, els violinistes Boris Garlitsky i Ulf Wallin demostraren una compenetració absoluta.

Però el plat fort de la vetllada va ser la interpretació de la Consagració de la primavera de Stravinki en la seva versió a quatre mans, que el mateix compositor estrenà amb l’acompanyament de Debussy, poc abans del sonat fracàs amb orquestra i els Ballets Russos de Diáguilev. Malgrat la manca evident del gran colorisme de la versió orquestral, la interpretació pianística no oblida cap dels recursos que es pot extreure de l’instrument: delicats trinats, marmoris acords, cascades de glissandi, sonoritats fantasioses amplificades en els pedals, etc. Silke Avenhaus i Florian Uhlig foren els dos pianistes en donar vida a la impressionant partitura, un nou exemple de total compenetració. La delicadesa i el fraseig expressiu de Uhlig completava a la perfecció la potent base harmònica creada per Avenhaus, amb un ús del pedal excel.lent. Ambdós demostraren un sentit rítmic totalment espectacular. El públic premià la interpretació amb la més efusiva ovació de tota la nit. 

Festival Pablo Casals” de Prades
Dani Cortés Gil