Cerca de crítiques

Enquesta

Un violí passat per aigua

26/7/2019 |

 

Programa: Shunske Sato

Lloc i dia:Hospital de Sant Pau

El violinista japonès Shunske Sato, que havia actuat com a concertino amb el Bachcelona Consort en el concert inaugural del festival, va oferir un recital en solitari al meravellós recinte de l’Hospital de Sant Pau. Tot sol, armat amb el seu violí barroc, a la Sala Domènech i Montaner, en una tarda de pluja, Sato va acabar de confirmar el que ja havíem entrevist el dia anterior: que és un intèrpret magnífic que sap fer sonar el violí amb plenitud i dolçor.

Shunske Sato va actuar sol, i més enllà de les famoses sonates i partites de Bach, ens va fer descobrir altres peces barroques per a violí sol, com l’Allegro HWV 407 de Händel i una sonata de Geminiani. Ja des del principi, Sato es va reivindicar com un solista d’elit. Malgrat les limitacions sonores d’un instrument barroc respecte d’un de modern, va fer sonar el violí amb dolçor i tendresa, sense duresa ni aspror. Sato, totalment inspirat, va brodar cadascuna de les peces i ens va sumir en un estat de somni hipnòtic.

Les sonates de Bach, conegudes per la dificultat i per l’ús constant de les dobles cordes, van sonar amb una perfecció cristal·lina i una afinació immaculada. Però més enllà del domini tècnic, Sato va demostrar que és un músic de cap a peus capaç de submergir-se i de fer submergir l’oïdor en el món de la música que toca. El seu violí no tan sols desprenia so, sinó també profunditat i serenor alhora. Sense afany virtuosístic, propiciava la introspecció i la puresa de l’art musical.

Shunske Sato resideix als Països Baixos i és el concertino del Concerto Köln i de la Nederlandse Bachvereniging. És un home senzill, centrat en la música, que enmig de la seva colpidora interpretació es va veure sorprès per l’aigua en pell pròpia. Rere seu queia una pluja torrencial que el públic podia veure pels finestrals, però a ell van començar a caure-li gotes al damunt, provinents de la làmpada sota la qual tocava. Sorprès, Sato va interrompre l’execució de la Sonata núm. 1 de Bach i es va situar fora del focus de la gotera per acabar la peça.

Sens dubte, el concert de Sato va ser excepcional per un doble motiu: per la vàlua de l’intèrpret i pel marc arquitectònic del concert —gotera a banda. Una música tan sublim, íntima i profunda, en una sala decorada amb gust i preciosisme, i amb llum de dia, feien d’aquell concert una experiència diferent de la que hom pot experimentar en una sala de concerts convencional. Felicitem novament Bachcelona per haver triat el recinte de Sant Pau, i esperem que a partir d’ara, quan n’hi hagi, la pluja només sigui un teló de fons, i no un convidat molest.

Elsa Álvarez
Barcelona Clàssica