Cerca de crítiques

Enquesta

Veure-ho per creure-ho

23/7/2019 |

 

Programa: Luisa Miller, de Verdi

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Com a clo­enda d’una tem­po­rada liceística irre­gu­lar, el cert és que la pro­gra­mació ha fina­lit­zat amb una sor­presa de pro­por­ci­ons còsmi­ques com ho ha estat una Luisa Miller (1849) de Giu­seppe Verdi (1813-1901) que, amb tota justícia, ha de con­si­de­rar-se un dels més excel­sos capítols de la història del coli­seu de les Ram­bles dels dar­rers anys. Tot i no ser de les obres ver­di­a­nes més repre­sen­ta­des –al Liceu, només trenta-vuit repre­sen­ta­ci­ons abans de les que comen­tem–, el cert és que estem davant d’un títol que per­met com­pren­dre les bases d’on el com­po­si­tor de Le Ron­cole va par­tir per desen­vo­lu­par la futura “tri­lo­gia popo­lare”.

Han pas­sat només onze anys des de la dar­rera vegada que aquest títol es va pro­gra­mar i per aquesta pro­ducció pro­vi­nent de l’Opern­haus Zürich s’han sabut con­fec­ci­o­nar, hàbil­ment, dos casts molt impor­tants i des­ta­cats, en què, òbvi­a­ment, sobre­sur­ten els de la pare­lla pro­ta­go­nista en els per­so­nat­ges de Luisa i Rodolfo. Si en el pri­mer dels repar­ti­ments es pot veure Son­dra Rad­va­novsky i Piotr Bec­zala, en el segon hi ha Ele­o­nora Buratto i Arturo Chacón-Cruz. Estem al davant de dues con­cep­ci­ons en forma de selecció vocal que, en cap cas, hem d’asso­ciar a una de supe­rior sobre l’altra. Si a la pri­mera ens tro­bem dues de les veus més bri­llants i super­la­ti­ves de l’star sys­tem operístic del moment, en la segona ens tro­bem dues veus que asso­lei­xen un major ajus­ta­ment i ade­quació estilístics. Sense negar, així, que en el dar­rer acte el binomi Rad­va­novsky-Bec­zala asso­leix una veri­ta­ble joia melo­dramàtica, no és menys cert que la veu d’aquesta soprano no és la més indi­cada per al rol de Luisa, que en el pri­mer acte demana unes neces­si­tats de soprano amb colo­ra­tura pròpia d’una obra del bel­can­tisme tardà que, en canvi, Buratto es fa seu amb una magis­tra­li­tat admi­ra­ble. En el paper de Rodolfo, en el pri­mer cast, es compta amb un dels tenors ja no només posseïdor d’una de les veus més belles del moment sinó també amb un gust i un sen­tit musi­cals de pri­mer ordre com ho és Bec­zala. Prova d’aquest nivell super­la­tiu és, sense anar més lluny, que en el pro­per Fes­ti­val de Salz­burg hagi estat esco­llit per a aquest mateix paper al cos­tat de Plácido Domingo. Amb una altra tipo­lo­gia de color i tim­bre, sense tant de vellut i cober­tura, Chacón-Cruz ofe­reix el paper amb con­vicció i entu­si­asme.

Perquè, a hores d’ara, puguem par­lar d’aques­tes fun­ci­ons extra­or­dinàries de Luisa Miller han fet falta, però, tres grans ele­ments més: orques­tra, direcció escena-esce­no­gra­fia i la resta de casts. Orques­tral­ment, el con­curs és majúscul, sota la direcció de Domingo Hin­doyan, un altre nom sor­git del sis­tema d’orques­tres de Veneçuela que sap donar nervi, tremp, reforç expres­siu i semàntic com els que demana un melo­drama romàntic que acaba com el rosari de l’Aurora amb la mort final dels pro­ta­go­nis­tes, però, per sort també, del mal­vat Wurm.

Amb una lec­tura escènica un xic con­fusa de Dami­ano Mic­hi­e­letto on Luisa i Rodolfo són dues jogui­nes de la pro­jecció paren­tal, a la resta de repar­ti­ment, amb algu­nes pres­ta­ci­ons millors que altres, el cert és que s’asso­leix una uni­tat i equi­li­bri admi­ra­bles que, junt amb una cor­recta pres­tació del cor, han permès asso­lir uns nivells de qua­li­tat i pres­tació artísti­ques que feia molt de temps que no vèiem al Liceu. Hi vagin i ho vegin. Veure-ho per creure-ho.

‘Luisa Miller’, de Verdi
Direcció musical: Domingo Hindoyan. Direcció d’escena: Damiano Michieletto
14 i 21 de juliol, Gran Teatre del Liceu (Barcelona) 

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt/Avui