23/7/2019 |
Programa: Jean-Guihem Queyras
Lloc i dia: Museu d'Art de Girona i Claustre de Sant Pere de Galligants
Deu anys després de la seva interpretació, repartida en dos concerts, de la integral de les Suites per a violoncel de Johann Sebastian Bach, Jean-Guihem Queyras ha tornat a Girona per enfrontar-se de nou, ara en un d’únic, a aquest autèntic monument musical, una de les cimeres importants de les que va assolir el compositor. Amb aquesta colossal obra Bach va demostrar per primer cop al món les possibilitats expressives d’un instrument fins llavors secundari, creant amb una visió de conjunt una meravella que encara avui representa el sostre de la seva exigència tècnica, sense deixar de prioritzar mai la musicalitat. La bellesa és el fi, la tècnica per interpretar-la només el mitjà.
En concordança amb el programa la interpretació de Queyras va ser extraordinària, una de les millors, sinó la millor, que avui en dia es pot escoltar. Amb una concentració extrema, hipersensible als detalls, des del primer preludi tots els afortunats que omplíem el magnífic Saló del Tron del Museu d’Art de Girona vàrem adonar-nos de l’excepcionalitat del músic que teníem davant exhibint impecablement tot el repertori d’emocions d’aquestes danses, fent cantar l’instrument per ressaltar-ne ara el lament, ara la joia, després el dubte, ... usant l’arc amb violència o amb delicadesa extrema, rascant-lo lleument per aconseguir un xiuxiueig. La lectura d’aquest Queyras tocat pels déus va ser sòbria, sense ornaments frívols innecessaris, anat a l’arrel sense adornar el que no ho necessita. Va saber donar a cada suite una visió personal, ressaltant-te el seu caràcter particular, la tendresa, l’elegància, la retrospecció i sempre, sempre, sempre mantenint la profunditat i musicalitat des de la primera nota del preludi inicial a la que tanca la darrera giga. Destacar tan sols la intensitat i força amb que va abocar-se sobre la Courante de la segona Suite per, a continuació, desgranar amb una delicadesa extrema la Sarabande següent.
Els que vàrem tenir la sort de situar-nos a prop de l’escenari vàrem poder ser colpits per la bellesa de la sonoritat que Queyras extreia d’aquesta bèstia que és el Gioffedo Cappa, de 1696, el seu inseparable company gràcies al mecenatge Musical de la Société Générale, d’excepcional sonoritat clara, vellutada i noble abordant aquest repertori que, des que Casals el va ressuscitar farà cent anys, és màxima referència de tots els cellistes d’elit des de llavors.
Si us plau, més Queyras, més Bach, més Nits de Clàssica!