Cerca de crítiques

Enquesta

Hercúlia inauguració del Bachcelona

19/7/2019 |

 

Programa: Bach inaugural

Lloc i dia:Petit Palau

Poc a poc el festival Bach a Barcelona s’ha anat consolidant com una de les cites ineludibles de la Barcelona Clàssica d’estiu, des de l’embrió del Bach Zum Mitsingen que tant bona tasca ha fet durant els darrers anys per difondre la veu del déu suprem de la música, una excel.lent tasca a la mateixa Barcelona però també en altres indrets del territori.

L’edició d’enguany s’inaugurà el passat dimarts 16 de juliol al Petit Palau. El Cor Bach Zum Mitsingen i el Bachcelona Consort, sota la direcció inspiradíssima de Václav Luks interpretaren un programa íntegrament dedicat al mite d’Hèrcules, a partir de les contraposades visions però complementàries del mateix Bach i també de Händel, compositor a qui per altra banda també està dedicada l’edició d’enguany. S’escoltaren la cantata profana “L’elecció Hèrcules” BWV213 del primer i una selecció de l’imponent oratori “Hercules” HWV60 del segon.

El triomfador de la vetllada va ser sense cap mena de dubte el director txec Václav Luks amb la seva atenta batuta, sense perdre mai el control dels complicades textures contrapuntístiques i sorprenent a l’auditori amb una lectura vibrant i imaginativa.

També va ser excel·lent la gran tasca del nodrit cor Bach Zum Mitsingen, de veus joves, sanes i amb una sonoritat totalment empastada. La dicció dels ampul·losos textos va ser immillorable, arribant al públic amb gran fluïdesa. Suposem que gran part d’aquest mèrit cal agrair-li al contratenor Marc Díaz, qui n’ha fet la preparació amb un treball i un estudi minuciós d’uns pentagrames no gens fàcils d’interpretar. Colpidor va ser el cor “Jelousy! Infernal pest” de l’oratori de Händel, si haguéssim de destacar un sol exemple d’una gran vetllada.

L’orquestra Bachcelona Consort, suposem reunida per al festival, no estigué a la mateixa alçada dels anteriors, amb unes sonoritats poc dúctils (especialment en el minimalisme bachià) i amb unes molestes trompes naturals amb evidents problemes d’afinació. Malgrat tot, la direcció de Luks semblava magnificar un conjunt que en altres mans no hauria passat de la simple correcció. Sobresortí però la tasca de l’excel.lent concertino de Shunske Sato i la prestació de Daniel Ramírez en les parts solistes d’oboè i oboè d’amore, en la bellíssima ària per a contralt amb eco inclòs de la cantata de Bach.

El nivell dels solistes vocals fou satisfactori però sense anar més enllà. La veu maca, brillant però excessivament blanquinosa i infantil de la soprano Angela Hicks ens agradà més en les àries de la dissortada Iole de l’oratori händelià, on els pentagrames s’adaptaven millor a les seves qualitats vocals que a l’obra de Bach. Malgrat tot, és una cantant delicada, amb una bona tècnica i estil, una veu que suposem encara ha d’acabar d’evolucionar.

Gaudirem també del so homogeni i controlat del jove contratenor Daniel Folqué en la cantata de Bach, donant vida a Hèrcules (estranya tria de Bach…). Potser la seva expressivitat era massa encotillada, segurament fruit de la seva joventut. Però en tot cas, una altra veu en progrés a seguir amb atenció.

El també jove tenor Martí Doñate, malgrat un timbre de veu prou agradable, hagué de lluitar amb un excés de canvi de color en els diferents registres. Tècnicament la realització d’algunes endimoniades agilitats fou excel·lent a la cantata bachiana. A la part de l’Hèrcules händelià li mancà però potència i virilitat.

Tenint en compte aquesta gran inauguració del Bachcelona, preveiem grans èxits en la resta de concerts del festival, una cita on es transpira amor per la música, risc en la programació, però també una necessitat de major implicació per part de les diverses administracions de la ciutat (siguin quines siguin…). Un festival així s’hauria de mimar i potenciar. Les nostres més sinceres felicitacions. 

Dani Cortés Gil
Núvol