Cerca de crítiques

Enquesta

El segon concert de piano de Brahms i Sibelius per l'OBC

Núvols i clars

14/11/2004 |

 

Johannes Brahms. Concert per a piano i orquestra núm. 2 en Si bemoll major, op. 83
Josep Mª Mestres Quadreny. La realitat lliure
Jean Sibelius. Pelléas i Mélisande, op. 46
Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Ernest Martínez Izquierdo, director
Josep Mª Colom, piano
Auditori de Barcelona

El segon concert per a piano de Brahms és una de les seves obres més celebrades. Emulant al seu admirat Beethoven algunes de les seves obres eren fruit també de llargs períodes de composició, plens de dubtes, retocs i replantejaments. Els primers apunts de l’obra pertanyen a 1878 i no la finalitza fins a 1881 estrenant-la ell mateix al piano el novembre de 1881 a Budapest.

Comparant-lo amb el primer dels concerts per a piano, estrenat a principis de 1859 a Hannover, s’hi aprecien grans diferències: el primer concert és més brau i apassionat; el segon més reposat i líric. La història però no en té cap dubte al respecte: el segon concert és més important i forma part del repertori de grans concerts per a piano a l’alçada dels darrers de Mozart, dels de Beethoven i Shumann. És un concert, com en general tota la música de Brahms, plena de matisos on es fa palès el profund coneixement de l’autor orquestrant i on utilitza tot un seguit de recursos sonors per plasmar les seves idees. Exemple d’això són els diàlegs entre solistes; l’inicial del piano i la trompa o d’aquest amb el violoncel al maravellós Andante en són alguns exemples. Malauradament però la lectura que ens oferí l’OBC va ser superficial, sense entrar a fons en els matisos de l’obra i amb un ritme, pel meu gust, excessivament ràpid per aquesta obra, que va posar en dificultats al solista i que no va permetre que l’orquestra s’expresès amb tota l’exhuberància i hedonisme que l’obra demanda. Amb tot voldria destacar el paper del primer violoncel i de l’oboè en els seus moments solistes on van brillar a un alt nivell.

Sortosament després de la pausa l’OBC es va entonar i –seguint amb la pedagògica idea de combinar gran repertori amb obres contemporànies- ens va mostrar una suggerent obra amb format ternari del manresà Mestres Quadreny que es clou amb un retorn al que és clàssic robant uns acords a Paganini i que ens va tornar a demostrar que Martínez Izquierdo és un gran director de música contemporània.

La vetllada es va cloure amb una magnífica interpretació –sens dubte el millor de la nit- de la descriptiva Pelléas i Mélisandede Sibelius. Sincerament, la millor versió que mai havia escoltat de l’obra: un 10!

Malauradament, un cop més, la mala educació de part del nostre públic va tornar a aparèixer amb les estussegades sense cap dissimul ni respecte, ni pels oïents ni pels músics, i amb fugides de l’auditori a mitja audició. Si us plau, si pensen anar a un concert d’aquí a uns dies, tapis!
Ignasi Albors
Catclàssics