Cerca de crítiques

Enquesta

Refrescant Vivaldi barceloní

13/7/2019 |

 

Programa: Orquestra Barroca de Barcelona

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Dimecres 10 de juliol va tenir lloc al Palau de la Música un concert dedicat íntegrament a Vivaldi a càrrec de l’Orquestra Barroca de Barcelona i la direcció de Gilles Colliard des del violí solista.

La modernista sala, amb força públic novell, presentava un aspecte mig buit, inexplicable en un programa tan popular on s’incloïa les famosíssimes “Les Quatre Estacions”. Potser la calorosa tarda de juliol convidava més a les fresques aigües de la Barceloneta que no a l’enclaustrament concertístic, malgrat podem qualificar la proposta de totalment refrescant.

La primera part de la vetllada estigué composta per diversos concerts vivaldians per a corda. Ja en la primera obra, el concert RV 121 en Re major, poguérem observar alguns dels punts que es mantingueren al llarg del programa: so empastat, ben delimitat i amb un magnífic control de les dinàmiques, sense els excessos esperpèntics als que són donades algunes formacions i solistes de més renom. Després del concert RV 151 “Alla rustica”, potser el fragment més conegut d’aquesta primera part, el programa continuà amb una selecció del Op. 3, els números 9, 11 i 12. Gilles Colliard mantingué la tensió del discurs musical passant per uns moviments extrems de gran exhibició tècnica i uns segons temps meditatius sense caure en una languidesa excessiva. Potser al concert nº 11 li mancà un diàleg més precís entre els dos violins solistes (Colliard i Wendy Ghysels), però ens meravellà el violoncel, també solista, de Florestan Darbellay, qui també actuà al continu durant tot el programa.

Tanmateix, l’elaborat continu es veié afavorit per la imaginativa interpretació de Jordi Gironès en el doble paper de tiorba i vihuela, a qui escoltarem amb atenció i sorpresa.

Després del descans, les famoses “Les Quatre Estacions” ocuparen tota la segona part. No defallí el treball imaginatiu de Colliard al capdavant de la reduïda orquestra de corda, sempre amb un atent a les dinàmiques i el pols rítmic, en uns pentagrames escoltats i repetits fins a l’avorriment en les encotillades programacions barcelonines. Encomanadissos accents dansaires a la Primavera, electritzant tempesta de l’Estiu (potser el moment més destacat de tot el concert), caça de la presa amb una sonoritat totalment empastada a la Tardor i unes afiladíssimes i gelades dissonàncies a l’Hivern foren els episodis més efectistes de l’aplaudida interpretació.

El programa de mà, una vegada més ricament il.lustrat però pobre en informació, desconcertà a un públic poc avesat en les formalitats dels concerts barrocs, obligant al mateix Gilles Colliard a parar alguns inoportuns aplaudiments. Cap informació s’incloïa tampoc sobre els noms diferents solistes, a més a més de Colliard, mancança que ens obligà a una recerca posterior a través dels contactes a les xarxes socials, informació que des d’aquestes línies volem agrair.

Continuarem seguint amb interès les propostes d’aquesta orquestra barroca barcelonina, especialment en programes de més risc. 

Dani Cortés Gil
Núvol