Cerca de crítiques

Enquesta

Apoteosi vocal i fi d'etapa

16/7/2019 |

 

Programa: Luisa Miller, de Verdi

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Una apoteosi vocal va posar fi al període Scheppelmann al Gran Teatre del Liceu. No podia ser d’altra manera perquè, probablement, el que es recordarà de la seva gestió serà la presència esporàdica d’algunes de les veus més importants del panorama internacional més que no pas un projecte programàtic coherent i amb gruix, que és el que ara, sembla, es busca amb la incorporació de Víctor García de Gomar, de perfil ben diferent del de Sheppelmann, com a successor.

Els cinc anys de direcció artística de Christina Scheppelmann cal qualificar-los com a transicionals. Un trajecte pel desert. La seva arribada coincideix, cal no oblidar-ho, amb una greu situació econòmica que provocà que números i balanços passessin per damunt d’un projecte artístic sòlid, situació que Scheppelmann va assumir amb resignació i irreprotxable professionalitat. Una professionalitat que Roger Guasch, Director General en el moment de l’arribada de la directora, li ha agraït en una carta oberta a La Vanguardia. Paradoxalment, en aquesta carta, Guasch rememora produccions com les de Benvenuto Cellini, Demon, Written on the skin, Quartett o L’enigma de Lea, és a dir, tot allò que la direcció general del teatre va intentar obviar amb arguments econòmics i, fins i tot, lloa els projectes heretats de l’etapa Matabosch o el frustrat de Moby Dick. És a dir, de tot aquest període, el que posa en relleu en aquesta carta és el que s’ha programat contra natura respecte a la política econòmica del teatre que ell va imposar i que, sense dubte, és el més destacat d’aquest quinquenni. És un fet sobre el qual caldria reflexionar.

A falta, doncs, d’una proposta artística definida, Scheppelmann ha aconseguit, això sí, fidelitzar alguns cantants que s’han convertit en ídols del teatre barceloní. D’entre aquests, dos destaquen especialment: Sondra Radvanovsky i Piotr Beczala, els protagonistes de l’última producció de la darrera temporada en el càrrec de Christina Scheppelmann: Luisa Miller, de Giuseppe Verdi. I precisament van ser Beczala i Radvanovsky els que van aconseguir posar dempeus la platea del Liceu, fet que feia molt de temps que no es produïa amb aquesta unanimitat. Dos cantants en estat de gràcia, en el punt àlgid de la seva carrera, talentosos, intel·ligents, sensibles i perfectament compenetrats. La història de l’òpera està plena de tàndems soprano/tenor llegendaris, des de Caruso/Farrar fins a Kaufmann/Harteros passant per Caniglia/Gigli, Callas/Di Stefano, Tebaldi/Del Monaco, Sutherland/Pavarotti o Caballé/Carreras. Potser la parella Radvanovsky/Beczala no desmereixeria al costat de tanta llegenda perquè, més enllà de la seva indiscutible qualitat individual, és evident que, entre ells hi ha una química molt especial que es transmet a la platea.

Radvanovsky va exhibir les armes que se li coneixen, és a dir, un instrument portentós pel que fa a timbre, volum i projecció. Posseeix una veu ampla i carnosa de soprano spinto que domina amb magisteri tècnic i, a més, és expressiva i elegant. A causa de les seves característiques vocals és evident que es mou millor en el cant spianato que en l’ornamental o d’agilitat, motiu pel qual la seva actuació va créixer des d’una primera ària, “Lo vidi, e’l primo palpito”, enfocada amb prudència i control, fins a un acte final pletòric pel que fa als recursos expressius i el desplegament vocal. En aquest final, Beczala va mostrar-se també a un altíssim nivell. El tenor polonès cada dia que passa sembla millor cantant i es mostra més refinat tècnicament. Ha suavitzat, amb el temps, els efectes d’un mecanisme de cobertura de la veu característica dels cantants de l’est i, ara mateix, sembla capaç de sortir vencedor de tot el que li posin al davant. A més, l’elegància del fraseig, la calidesa del timbre i l’autoritat estilística es va posar de manifest amb un “Quando le sere al placido” de cum laude, amb un recitativo perfectament accentuat i un andante exposat amb un legato de la millor escola belcantista, la dels Pertile o Bergonzi. Radvanovsky i Beczala van convertir aquesta Luisa Miller en el triomf de l’art del cant amb majúscules.

Van tenir el suport d’una Orquestra del Gran Teatre del Liceu que, si bé va començar trontollant a l’Obertura, va anar escalfant motors de la mà d’un Domingo Hindoyan que, en el seu debut a la casa, va plantejar un Verdi sense mitges tintes, subratllant els elements dramàtics d’una partitura, una vegada més, transicional en la trajectòria verdiana. Abans de desembocar en la trilogia central (La traviata, Rigoletto i Il trovatore) que farà implosionar progressivament les rígides estructures belcantistes heretades, Verdi es mostra en Luisa Miller conscient que cal fer un pas endavant tot i que no acaba de saber encara amb quin peu. Per aquest motiu, en aquesta obra, els paral·lelismes estructurals amb els melodrames romàntics de Bellini i Donizetti conviuen amb un alè tràgic del tot nou. És per aquesta darrera via per on va transitar la lectura d’un Hindoyan que no va estalviar volum, certament, però que va sostenir la tensió del drama amb mà ferma a través d’una direcció que, com tot l’espectacle, va anar creixent des d’un primer acte anodí fins a un últim electritzant. Valdria la pena no perdre’l de vista en la pròxima etapa.

També el Cor de Gran Teatre del Liceu, dirigit per Conxita Garcia, va oferir una bona imatge en el final d’una temporada amb llums i ombres. En aquesta ocasió va sonar empastat, afinat i perfectament quadrat, segurament afavorit per l’estatisme marcat per la direcció escènica signada per Damiano Michieletto, que posava l’accent en les diferències socials, l’element familiar i patriarcal de la trama de Schiller adaptada per Salvatore Cammarano. Sense aportar grans idees ni cap profunditat dramàtica, la producció de Michieletto es mostra funcional, permetent als cantants, això sí, deixats de la mà de Déu pel que fa als moviments escènics, esplaiar-se sense grans obstacles, més enllà d’un excés de plataforma giratòria.

De la resta del cast cal destacar la sorprenent evolució del baríton Michael Chioldi qui, en la seva ària inicial es va mostrar molt discret, amb una projecció estranyament inestable, però que en el duo final amb Luisa va semblar tot un altre, cantant amb elegància, exhibint un timbre càlid i polpós, sòlida projecció i valentia en el registre agut. Cal dir que ell mateix semblava, al final, el més sorprès per l’èxit assolit. De poca entitat, en canvi, la participació de Mario Mimica, molt present darrerament el Liceu, com un Wurm poc definit i poc maliciós (un altre símptoma de la manca de treball actoral de la producció), Dmitry Belosselskiy, de veu sonora i fraseig anodí, com a Walter i J’Nai Bridges, amb un timbre atractiu però excessivament tímida en un paper que, en mans d’una gran mezzo, dóna de si. Esment especial per una magnífica Gemma Coma-Alabert com a Laura, exhibint un instrument cada vegada més interessant i poderós, i el luxe d’Albert Casals com a Vilatà.

Ha mort el rei, visca el rei! L’etapa Scheppelmann queda enrere i en comença una de nova en què hi ha dipositades moltes esperances. Un agraïment a Christina Scheppelmann, excel·lent professional que ha hagut de patir les tensions econòmiques de la casa i una persona que, en el seu tracte amb la premsa i el públic en general, s’ha mostrat sempre d’un tracte exquisit. La millor de les sorts per a ella en el seu nou projecte a l’Òpera de Seattle i, sobretot, molta sort a l’hereu, Víctor Garcia de Gomar, de qui esperem moltes coses i bones. 

Antoni Colomer
Núvol