Cerca de crítiques

Enquesta

Michael Tilson Thomas i la San Francisco Symphony Orchestra

Simfònica de San Francisco, una lliçó d'estil

13/11/2004 |

 

DIRECTOR Michael Tilson Thomas
LOCAL Palau de la Música
DIA 8 de novembre

Amb Candide de Bernstein com a propina va tornar el torrent sonor.

Michael Tilson Thomas va donar una lliçó d'estil amb un programa diferent, que no va acabar de seduir el públic, però que va demostrar el seu saber fer i el de la gran classe de l'orquestra de San Francisco. Als faristols, les Variacions per a orquestra d'Aaron Copland. A continuació, la Simfonia núm. 9, de Xostakóvitx, composta immediatament després de l'armistici del 1945, sens dubte l'obra menys soviètica del seu autor. Després del descans, En blanc et noir de Debussy i el seu poema simfònic La mer.
Les Variacions de Copland són constructivistes, fetes a base de reiterats atacs rítmics o de successius plans sonors, mentre que l'obra de Xostakóvitx sembla que descrigui, si més no el primer moviment, un amable passeig a cavall pel camp. Ara les disfresses estaven canviades: l'americà de rus, el rus d'americà.

En blanc i negre és una peça per a dos pianos orquestrada pel britànic Robin Holloway i estrenada fa només uns mesos. Amb una tímbrica brillant, va deslluir una mica la paleta orquestral de Debussy, de fa un segle, més afectada pel pas del temps.
Havia de ser així. I aquí radicava la gran lliçó de Tilson Thomas. No va pitjar l'accelerador de l'espectacularitat, perquè cada compositor va viure èpoques i maneres diferents. A tot hi va convèncer la magnífica, precisa, rotunda i gens excessiva orquestra.
Luis Polanco
El Periódico