Cerca de crítiques

Enquesta

Déu segons Mahler, Mahler segons Dudamel

28/6/2019 |

 

Programa: Orquestra Filharmònica de Munic

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

El passat 27 de juny el Palau de la Música s’engalanà per rebre el sempre estimat Gustavo Dudamel, que dirigí en aquest cas la Müncher Philharmoniker, l’Orfeó Català, el Cor de Cambra del Palau, i les solistes Chen Reiss i Tamara Mumford en una vetllada protagonitzada per Mahler i la seva segona simfonia.

El cicle Palau 100 acomiadà la temporada amb el mateix director que l’estrenà el passat setembre, el director veneçolà Gustavo Dudamel, que es col·locà al davant d’una enorme Müncher Philharmoniker a la qual s’afegiren l’Orfeó Català, el Cor de Cambra del Palau, la soprano Chen Reiss i la mezzo-soprano Tamara Mumford per a interpretar la grandiosa Simfonia núm. 2, “Resurrecció” de Gustav Mahler.

En una vetllada marcada per les nombroses càmeres de televisió, les personalitats públiques, els ventalls i la calor, l’Orquestra Filharmònica de Munich entrà i l’escenari quedà cobert d’intèrprets de manera que no hi havia ni un pam d’espai buit entre uns i altres; un cop Dudamel entrà a l’escenari, quedà colgat d’aplaudiments, com era d’esperar.

Les primeres notes de la segona simfonia de Mahler ompliren l’escenari del Palau i corroboraren la gran qualitat sonora de l’orquestra que, tot i l’overbooking escènic, semblà tenir el control absolut sobre l’acústica de la sala, inclosos els vestíbuls i els camerinos des d’on sonà, cap al final del vespre, una banda interna dividida en dos espais.

El primer moviment de l’enorme simfonia, que duu el subtítol Mit durchaus ernstem und feierlichen Ausdruck (amb expressió molt solemne i seriosa) fou entonat talment com una marxa solemníssima i més que seriosa, ben carregada de dramatisme. El moviment, format per una sèrie d’escalades a ritme de marxa fúnebre, fou abordat per Dudamel com un viatge visceral en el qual cada envestida prenia una nova forma i es tornava més violenta; certament alguns dirien que el seu estil pot semblar exagerat o massa histriònic a nivell sonor, però n’hi ha d’altres que pensen que amb música tan visceral com la de Mahler, és el mínim.

Després de la intensitat del primer moviment fou el torn de passejar pels paisatges pastorals del segon, que duu el subtítol Sehr gemächtlich (molt tranquil) La tortuositat del primer moviment quedà enrere i el segon es desplegà com un catàleg de delicatessen que els solistes de l’orquestra brodaren a la perfecció. En el tema central del moviment Dudamel capitanejà una embranzida que despertà als endormiscats amb una bufetada potent i, sense abandonar la tensió creada en la primera part, s’anà desfent de la turbulència per a tornar a l’inici suposadament tranquil.

El tercer moviment prengué la forma d’un riu (In ruhig fliessender Bewegung o en un moviment reposat i fluid) i tant Dudamel com la resta d’intèrprets semblaren moure’s amb l’oneig musical que, després del passeig idíl·lic, sembla dur el fèretre per la llacuna dels morts, on l’aigua sembla estar tranquil·la però certament agitada per quelcom turbulent que es mou en les profunditats.

Fou el torn del quart moviment, eix que transforma la simfonia en etwas anders, quelcom diferent que la distancia de la primera simfonia de Mahler i la converteix en un dels primers monòlits sonors del compositor. El moviment que duu el subtítol de Urlicht (llum originària) sehr feierlich aber schlicht; nicht schleppen (Molt solemne però senzill; sense retenir) és amb diferència el més curt de la simfonia, un moviment que converteix la simfonia en un poema que conté cinc capítols en comptes dels quatre habituals i que hi afegeix la paraula cantada. En aquest cas l’infantfou interpretat per la mezzo-soprano Tamara Mumford, que tant en la primera intervenció com en la segona, féu lluïment d’un timbre i una potència fantàstics. Cap al final del moviment la sala quedà submergida en una atmòsfera preciosa, dibuixada per Tamara Mumford (“Der liebe Gott wird mir ein Lichtchen geben”), acompanyada del concertino Lorenz Nasturica-Herschcowici i sostinguda per la resta de l’orquestra.

L’escomesa del moviment final, que repren el ritme de l’scherzo i duu el subtítol de Wild herausfahrend – kräftig – langsam. Misterioso (Fogós, amb força, lent. Misteriós), fou quelcom extraordinari. L’últim capítol del viatge, que dobla la durada de la resta de la simfonia i compta amb la participació d’un gran cor mixte i dos solistes, fou embestit amb força i dramatisme, un caràcter que s’estengué al llarg dels diferents episodis que el conformen. Fou el torn aleshores de l’Orfeó i el Cor de Cambra, que aportaren una sonoritat esplèndida a la peça i demostraren un intens treball de dinàmiques i hores d’assaig. Chen Reiss també quedà a l’alçada, tot i que la seva companya la deixà un pèl enrere i amb les últimes frases, místiques i poderoses, Dudamel marcà la fita final, la llum al final del túnel, però tristament el públic del Palau s’ho feia a sobre i no van passar ni dos segons després d’acabar-se l’última nota que el públic cridava embogit i s’aixecava de les butaques. En fi, ja ho diuen que no es pot tenir tot.

 

Mar Medinyà
Barcelona Clàssica