Cerca de crítiques

Enquesta

Exhibint l'art de la fuga

29/6/2019 |

 

Programa: Benjamin Alard

Lloc i dia:Museu d'Art de Girona

L’impressionant Saló del Tron del Museu d’Art de Girona va ser l’entorn idoni per emmarcar el tercer i darrer dels concerts que, des de dimecres, ha estat oferint el clavecinista francès Benjamin Alard abordant íntegrament El clavecí ben temprat BWV 846-893 de Johann Sebastian Bach. Aquesta obra, considerada una de les obres més influents de la història de la música clàssica, per posar un exemple ‘recent’ vincular-lo directament amb els 24 preludis i fugues, op. 87, de Dmitri Xostakóvitx escrits explícitament per retre’l homenatge en el bicentenari de seva la mort, el 1950, fou també reverenciada per Mozart, Beethoven i Brahms, entre molts altres. Estructurada a partir de 24 parelles de preludis i fugues en les dotze tonalitats de l’escala cromàtica i en els dos modes, major i menor, permet al geni creador de Bach amagar un extraordinari rang d'estils, un marc perfecte per desplegar les seves dots improvisatòries. Els preludis són formalment lliures, les fugues en canvi, no i és en aquestes on exhibeix tot un conjunt de tècniques contrapuntístiques amb un nombre de veus, des de 2 fins a 5.

Benjamin Alard, deixeble del mític Gustav Leondhardt, gegant del moviment historicista basat en la interpretació de música renaixentista, barroca i clàssica seguint criteris històrics i utilitzant instruments d'època ha estat format a l’Schola Cantorum Basiliensis. La tasca hermenèutica d’interpretar el so original, d’apropar-nos a una obra tal i com va ser concebuda amb una distància de gairebé tres segles no es pot eludir i és sempre molt present en intèrprets com Alard i és que, tot i l’evident interès musical per a Bach el principal valor de l’obra era teòric i didàctic, fins el punt que ni tan sols la va editar. Segurament el mateix Kantor se sorprendria si li arribés la notícia que avui interpretem aquesta obra en concerts per al pur i simple gaudi musical. Altres aspectes ens queden encara més lluny, com el fet que darrera de cada tonalitat, i aquesta obra les repassa de cap a cap, s’hi amaga un sentiment, un caràcter: la puresa del Do major, la fúria del Fa major, la tendresa del La menor o la melancolia del Si menor, per citar-ne alguns, i necessàriament Bach ho tenia al cap en cada preludi i fuga d’aquest compendi.

Davant el repte al que s’enfrontà Alard, musicalment i tècnica, just davant del magnífic retaule de Sant Pere de Púbol de Bernat Martorell, la seva proposta va prioritzar la puresa del so per oferir una lectura clara amb una digitació perfecte i una admirable concentració. L’ordre de les parelles preludi-fuga no va ser el canònic tot i que totes les interpretades al concert pertanyien al segon dels llibres, finalitzat a Leipzig el 1740.

L’emotiu tancament del concert va ser per dedicar la vetllada al mestre d’orgue de l’intèrpret, Louis Thiry, traspassat aquesta mateixa setmana i en homenatge a qui va interpretar un corprenedor Contrapunctus I de l’Art de la Fuga. 

Ignasi Albors
Catclàssics