Cerca de crítiques

Enquesta

Un violí d'or

26/6/2019 |

 

Programa: Orquestra Simfònica de Viena, amb Leonidas Kavakos

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

El darrer concert de la temporada Ibercàmera a L’Auditori ens ha dut un dels millors violinistes de l’actualitat: Leonidas Kavakos, en la doble vessant de solista i de director, al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Viena. El programa que van interpretar va ser l’essència del Romanticisme, amb el Concert per a violí de Mendelssohn i la Simfonia núm. 1 de Brahms. Sens dubte, Kavakos és un violinista excepcional i la Simfònica de Viena és una orquestra fabulosa, però les habilitats de Kavakos com a director són discutibles.

Després d’interpretar les sonates de Brahms i de Beethoven, Leonidas Kavakos ha tornat a Barcelona amb música simfònica. Ho ha fet amb una de les millors orquestres europees, la no tan famosa Simfònica de Viena. Aquesta vegada apareixia a l’escenari amb el violí però també al centre per fer de director alhora. El concert de Mendelssohn, un dels més populars per a aquest instrument, és una obra que el compositor va acabar el 1844, a l’etapa final de la seva vida. La seva música està amarada d’un romanticisme pristi, apol·lini i delicat, per al qual el so de Kavakos és ideal.

L’estil de Leonidas Kavakos es caracteritza per la puresa del so. Sap expressar la màxima emoció amb un so delicat i senzill, sense grandiloqüència, sense virtuosisme, sense ostentació. En l’Andante va fer unes passades d’arc llargues i molt inspirades. L’estil de Kavakos podria semblar fred, però no ho és gens. Sense ser arravatat, és apassionat i va fer algunes errades ínfimes que van atorgar encara més humanitat a la seva interpretació. Sens dubte, Leonidas Kavakos és un dels gegants del violí de l’actualitat. Com a bis ens va delectar amb un moviment d’una partita de Bach, el compositor que era l’ídol justament de Mendelssohn.

La Simfònica de Viena, malgrat no tenir el renom de la seva conciutadana, és una orquestra de primeríssima línia, amb una corda brillant i espectacular, i una precisió fantàstica en l’execució de cada frase. Kavakos, des del violí, dirigia com podia una orquestra magnífica que el va acompanyar en una execució meravellosa.

A la segona part Kavakos va canviar el violí per la batuta. Venia la Simfonia núm. 1 de Brahms. El so de la corda es va tornar a sentir en tota la seva esplendor; en canvi el vent va quedar un xic desdibuixat. Semblava com si Kavakos dominés molt bé el seu territori, i no tant un territori aliè, com el vent en totes les seves dimensions. En l’Andante sostenuto les frases no passaven d’uns instruments als altres amb prou fluïdesa, com un continu. El vent fusta va sonar un xic massa estrident i perdia l’harmonia amb una corda amarada de lirisme i de poesia.

L’Orquestra Simfònica de Viena és una formació amb un so esplèndid, però li cal una batuta més experta que la de Kavakos per aconseguir l’equilibri imprescindible perquè soni com una unitat. 

Elsa Álvarez
Barcelona Clàssica